I és clar que sí, que hem de maldar de trobar la felicitat. És urgent, per a aquests adolescents de segon o tercer d'ESO, viure en present i fer «lo que vulguis». Es tracta d'al·lots actius i espavilats, de famílies més o menys benestants de classe mitja. No val que els diguis que les coses importants no s'aconsegueixen sense esforç. No estan d'acord que allò que fan a l'Institut, els rollos de Socials, «Lengua», Català, Natu, Mates siguin importants. Els dius que parlar (i escriure) correctament és la millor tarja de presentació d'una persona, i et miren com si fossis extraterrestre. En fi, no crec que aquesta situació tengui res d'excepcional.

Per desgràcia, avui el coneixement no és un valor, sinó una manera d'entendre codis (d'aquí que se'n mesuri l'interès segons la utilitat pràctica de cada cosa). I amb açò ja ens conformam. És ver que actualment no hi ha l'abisme que hi havia un segle enrere entre la gent instruïda (ínfima minoria) i una majoria gairebé analfabeta. Ara, de persones que no sàpiguen llegir ni escriure, n'hi ha molt poques. Però l'analfabetisme actual és un altre: més tost és ignorància i menyspreu al coneixement en general. Als centres docents, s'observa el desprestigi del coneixement i el menyspreu a l'instruït, a qui demostra interès per aprendre i, potser, fins i tot, treu bones notes. De quins valors treuen forces els nostres escolars per aplicar-se a l'aprenentatge? És l'ideal d'algú arribar a ser millor? Si tenir més doblers és allò que distingeix els individus en el nostre món de barbàrie, a qui pot importar millorar a entendre la realitat, aplicar-se a la ciència, assolir un pensament col·lectiu propi més enllà de la llei de la selva? És útil per fer doblers? Doncs, és valid. No en fa guanyar? Doncs, no serveix per res. «Es lo que hay» -et diuen aquests cadells feroços.

Som en ple mes de juny i els escolars es disposen a recollir les notes. Es suposa que prèviament hauran estat avaluats: revisió de la feina feta durant el curs, anàlisi del compliment dels continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals (verba Logse), algunes proves objectives, controls diversos... Examen és paraula vitanda. Però, de fet, allò que el professor aporta a la junta d'avaluació és el resultat d'haver examinat tot un conjunt de circumstàncies que conflueixen en cada alumne. Allà va la proposta professoral, i l'equip docent, reunit en sessió avaluadora i amb superior criteri, decidirà.

Aquest «superior criteri» és més important del que sembla, perquè el criteri superior pot dependre, per exemple, de la quantitat de repetidors que es podrien ajuntar en un mateix grup el curs següent, que en podrien dificultar un no dir el funcionament i que, per tant, convé que els facem evacuar cap al curs superior. Unes previsions així podrien suposar que des d'altres instàncies es «justificàs» que passassin curs alumnes que, d'altra manera (considerant l'estricte aprofitament docent) no serien passadors. Anem: que no tenen el nivell, vull dir. «Da igua que no sepi distinguir (així, ferm i no ho toquis!) una preposició d'un adverbi o que pugui haver confundit conjunció amb conjugació; da igua! -em dirà qualsevol teenager amb aquest catanyol horrible que masteguen les noves fornades de la immersió lingüística. Comprens que li sigui igual. Tanmateix, li farem una «adaptació curricular» i, rebaixat el nivell, el suspès serà aprovat. Omplirà l'alumne un quadernet de vacances i llestos!

En una increïble manifestació de cinisme, el poder (no penseu en sigles polítiques, si us plau) en nom de la sacrosanta practicitat s'avé a igualar a la baixa la instrucció de fillets i joves. Ho reflectien prou bé les opinions d'aquells alumnes: s'ha d'estudiar, quin remei!, però no gaire. S'han de fer els treballs, però no passar-se. Sempre hi ha qualcú que ho fa molt bé i obté un excel·lent. Però alerta: no està ben vista l'excel·lència entre els col·legues de farra o de pupitre! Igual igualet que en la mateixa vida. I és que hi ha una estreta relació entre els resultats escolars d'un al·lot i el seu context cultural i social, o, en altres paraules, que els problemes escolars són primer de tot problemes socials. Per integrar la diversitat, per eliminar les exclusions, per igualar les persones quant a oportunitats, per enfortir la cohesió social, per donar coherència entre els continguts educatius del temps escolar i del temps de lleure, per fer rutllar l'educació inclusiva, com ara es diu, calen moltes implicacions i moltes complicitats. Començant per l'atenció sistemàtica a les famílies en el seu paper educatiu, vinculant els centres docents amb els de treball, actuant coordinadament les diferents administracions, acompanyant l'escolar amb dificultats... i, sobretot, implicant la ciutadania en la millora de l'educació. Se'n parla poc, massa poc, d'educació als mitjans de comunicació social, i quan es fa qualque vegada, es frivolitza, es banalitza, ens quedam només en l'epidermis dels problemes.

[Publicat a Diari de Balears, el 16 de juny de 2006]