Deute extern i deute ecològic

Escrit per Joan F. López Casasnovas | 10 Jun, 2006

    Aquests dies es parla molt d'emigració. El degoteig de subsaharians a les costes canàries no ens hauria de fer perdre de vista que la gran majoria dels immigrants entren per les fronteres europees i pels aeroports. N'entren més en un dia per aquestes portes que no en pasteres en una setmana. Convé contrastar els 4.000 que l'any passat van arribar en pasteres amb els més de 300.000 arribats per vies diguem-ne més normal.


    El que passa és que el gruix d'europeus de l'est, orientals i hispanoamericans no és notícia, mentre que els de pell més fosca, que s'embarquen a les platges del Senegal, susciten tantes alarmes. Per cert que, d'aquests drames humans no se'n parla quan l'atenció dels mitjans de comunicació es centra un cop a l'any a la cursa de motos i cotxes coneguda per «Rally París-Dakar». Hi ha, doncs, molta hipocresia en aquests temes.

    Tot ésser humà té dret a emigrar cercant el seu benestar material i espiritual. En açò, la declaració universal dels drets humans presenta dèficits escandalosos entre allò que es diu i allò que es fa. Com en quasi tot. Clar que s'han de regular els processos migratoris; però convindrem que no serà amb vaixells de guerra i helicòpters com s'aconseguiran solucions justes.

    Generalment, s'admet que per evitar que la gent hagi d'emigrar dels seus països (i ningú abandona sense dol els paisatges nadius, ni els pares, germans i amics) els països rics han de fomentar el desenvolupament dels endarrerits per vies de solidaritat més efectives que els crèdits FAD, sovint tapadores de comerç d'armes i altres negocis bruts. Una de les vies estudiades consisteix en la condonació de l'anomenat deute extern.

    Actualment, els països del tercer Món estan pagant set vegades més del que estan cobrant en forma d'ajuts per al desenvolupament, per culpa de la fórmula dels crèdits, que l'únic que fa és sobretot imposar interessos sobre la quantitat inicial. Amb dades contrastades, l'any 2001 els països del Nord van transferir als països del Sud uns 51.000 milions de dòlars en concepte d'ajuts , mentre que els països del Sud van tornar en concepte de deute uns 358.000 milions de dòlars.

    D'aquesta manera, el deute es converteix en una nova forma de colonialisme: ja no són necessaris els exèrcits per espoliar i imposar nous models econòmics a aquests països. Davant un deute impagable, més espoli de matèries primeres, petroli, gas, fusta, minerals, etc. I així funciona -és un dir!- el «neoliberalisme salvatge».

    La Llei espanyola de deute extern està en la seva fase final de tramitació parlamentària. Tot i així, el seu contingut encara no arriba als mínims imprescindibles per assegurar que, una vegada aprovada, serveixi per assolir un canvi real en la vida de milions de persones i avançar cap a la fi de l'etern problema del deute extern. Per això crec que en aquests moments crucials del debat parlamentari, el paper dels grups que asseguren una majoria al Congrés i al Senat és essencial. Els programes electorals dels grups d'EU-ICV, d'ERC i del PSOE contenen compromisos importants amb la lluita contra la pobresa. Aquests compromisos han de reflectir-se també en l'activitat parlamentària i l'actual tramitació de la Llei de deute extern és un moment clau. És urgent que la majoria parlamentària es posicioni en l'última fase de la tramitació i advoqui per assegurar que la Llei asseguri condonar el deute fins al màxim possible permès pels acords internacionals existents. En l'actualitat, Espanya es fa encara enfora d'esgotar aquest marge. També hauria de desvincular la conversió de deute dels interessos comercials espanyols, tal com demanen algunes importants organitzacions. Aquesta Llei ha d'obeir a un principi de solidaritat i compromís amb la lluita contra la pobresa, per açò han de prevaler els interessos dels països més pobres sobre els nostres propis, d'una manera semblant a com dins l'Estat espanyol es reclama la solidaritat de les comunitats més riques envers les més empobrides. En tercer lloc, la nova legislació hauria d'adoptar mesures concretes per evitar que la nostra ajuda al desenvolupament, a través dels crèdits FAD, generi nous deutes. No serveix de res condonar deute amb una mà i generar nou endeutament insostenible amb una altra. La Llei ha d'evitar que açò es produeixi.

    Per acabar, no oblidem que nosaltres tenim amb el Tercer Món una altra mena de deute degut al dany causat sobre les poblacions d'aquests països. És l'anomenat «deute ecològic», aquell que fa referència a l'explotació de reserves naturals i també a les càrregues que s'imposen quan s'aboquen en aquests països aquelles deixalles que ningú no vol, com per exemple, les indústries químiques més contaminants i les dels residus nuclears. Segurament, hauríem de fer-nos una pregunta: qui és qui deu a qui?

    [Publicat a Diari de Balears, el 9 de juny de 2006]


2 comentaris i 0 retroenllaços

    Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 10 Jun 2006, 11:52

    Té remei? Penso que de moment no! N'hem de trobar el desllorigador! El sistema econòmic, salvatgament liberal, porta a l'exclusió de territoris i continents sencers. Hi ha els xinesos disposats a treballar per cinc cèntims i un plat de llenties i fent créixer, la deslocalització d'indústries que esdeven, un cau immoral de guanys. El més trist és que nosaltres, -a voltes involuntàriament-, som clients d'aquest sistema. Sabrem muntar plataformes d'objecció al joc brut? Tant de bo!. Mentre haurem de donar cobertura social, de vivenda, d'ensenyament, de treball, de benestar, al flux immigratori que no s'aturarà. Tindrem poder econòmic les autonomies, per escometre una feina tan ingent, urgent, important i indispensable. Vet aquí, una de les preguntes que faig!. En el teu article hi ha d'altres temes, el nou sistema colonial a través del deute,
    -l'explotació ecològica-, etc., també et faig costat en les teves inquietuds.

    Escrit per Petit Caporal 11 Jun 2006, 08:58

    Tema peliagudo. Para quién no tiene claras sus ideas, claro está. Yo lo tengo muy claro, la inmigración no tan solo es necesaria, sino que además, acogerla, es un deber moral.

    Digo esto porqué hoy mientras comía (Gnochis con Gorgonzola, muy recomendables) estaba viendo el programa de la Ana Rosa (si lo se…) y han dado paso a una llamada. Aturdido es poco. Me he quedado anonadado escuchando a un tipejo haciendo apología del racismo, exigiendo la aparición en España de un Le Pen y suplicando que embarquen en patera de vuelta a sus “casa” a todos los inmigrantes. Esgrimía argumentos tales como que se multiplicado la delincuencia, nos roban el trabajo, ya uno no puede salir de casa tranquilo…

    Pues bien. En mí opinión, si España a experimentado el crecimiento que a experimentado es, en parte, gracias a esta gente que sustenta la base de la economía. Eso sí, ha nadie se le escapa el aumento de delincuencia o inseguridad ciudadana que comporta su entrada masiva. Es injustificable, pero a su vez lógico y normal. Llegan y se encuentran sin nada, en ghettos e impulsados a delinquir. La solución pasa por su integración, no por su expulsión. El único requisito que debería de establecerse para el inmigrante, no como una imposición sino como un derecho, es la competencia lingüística.

    Por otra parte, parece mentira que un país emigrante como España acabe pensando así. Un país, parafraseando a Ismael Serrano, enfermo de amnesia. Y ya puestos, le tomaré prestada una historia:

    "Es la historia de Maria. Es la historia de una mujer, madre de tres hijos (uno de ellos recién nacido), que se vio obligada a salir de su país sumido en la más inhóspita de las hambrunas, en plena recesión, un país donde le era imposible trabajar. Pero claro, debía y quería sacar adelante a sus tres hijos y por ello se vio obligada a emigrar, llegando a un país que le era totalmente desconocido, donde, tal vez, se hablaba una lengua que le era extraña, donde no conocía a nadie, donde estaba sola.

    Maria era una mujer pragmática y fuerte. A ella siempre le habían parecido absurdas y horteras aquellas canciones típicas de su país. Por eso, se sorprendía de si misma al encontrarse en una plaza todas las tardes de domingo, cantándolas con compatriotas suyos y con la piel de gallina, abrazandose. Por eso se sorprendía cuando sentada en el autobús camino del trabajo se cruzaba la mirada con alguien y se quedaban mirando, alguien que le resultaba familiar, cuya cara igual había visto en su ciudad tiempo atrás y no le había hecho el mínimo caso, ahora hubiese pagado por hablar un rato y rememorar.

    Maria se pasaba las noches colgada del teléfono, hablando con sus hijos, prometiéndoles que pronto volvería e intentado disimular que estaba llorando a mares. Maria vivía en un país que le era hostil, cuyos habitantes le miraba mal por la calle, y a cada mirada le decían: Vete. Largo. Pero ella era fuerte y se decía a si misma que saldría adelante, por ella y por sus hijos.

    Pero de lo que no me acuerdo es de donde era Maria. No se. No se si Maria se vino a España hará cosa de dos semanas desde su querido Ecuador; o Maria era aquella joven toledana que en los años 60 se vio obligada a irse a Alemania en aquellos trenes repletos de maletas rígidas y sueños. No me acuerdo".

    España, país enfermo de amnesia.

    Se que podría haberse contado mejor, pero lo que cuenta es la intención, o eso dicen… Y lo que más me jode es la falta de solidaridad, de bondad. Aquellos que tanto apego tienen a las tradiciones cristianas y supuestamente comulgan con sus valores son los que antes les echarían a patadas. Yo sí tengo claro a quién echaría… y adonde les enviaría.

    P.D: No escric amb català per ses nombrosas faltes d'ortografía que contindría es comentari... Perdonau sa meu incompetència.

Deixa el teu comentari








 authimage