Els historiadors actuals, que marquen la importància de la història global, com a anàlisi de civilitzacions en contacte, semblen decantar la seva confiança en la capacitat cohesionadora de la història cultural, per damunt de la història econòmica (tan de moda just ahir) o de la història política (d'un abans d'ahir més llarg). De tota manera, la història cultural, de què parla Peter Burke és, de fet, una aproximació a tots els àmbits de la història. I tanmateix, com fer arribar les reflexions dels historiadors al gran públic?

Així doncs, es tracta d'una Bildungsroman, d'una novel·la de formació, típica del XIX, en què l'evolució de l'heroi esdevé també la història de la formació d'un món, que anirem comprenent a mesura que la llegim.

Els temes de l'historiador requereixen força descripció i anàlisi, i l'autor d'Els Nikolaidis, endut per la pruïja de la descripció densa i l'afany didàctic, potser n'abusa en determinats moments del llibre, tal volta fent més treball d'antropòleg que no de literat. Amb tot, les quatre-centes seixanta pàgines no es fan feixugues, ans el contrari avancen amb seguretat pels esdeveniments d'una acció ben construïda, a la vegada que permeten al lector d'entendre la generalitat d'assumptes del que fou aquella Menorca i aquell Maó, que circumstancialment van atreure les mirades dels centres de poder europeus durant gairebé tot un segle; si més no fins que l'illa passà a mans de la Corona espanyola el 1802.

Quintana aconsegueix lligar magistralment l'acció que s'inventa (sota la inspiració, és cert, d'elements biogràfics i de perfils documentats) amb l'ordre cultura a què es referia l'esmentat Burke. En efecte, l'ascens dels Nikolaidis és l'ascens de la burgesia mercantil que desbancarà l'aristocràcia rància i inútil de l'antic règim. Ara, qualsevol dret i tota capacitat s'expressen en diners i el poder de Iorgos consisteix a saber invertir, a tenir nas per als negocis. Va armar naus corsàries sota pavelló anglès quan la situació política ho aconsellava i el negoci fou rodó. I així i tot, no sempre acabaven bé aquelles eixides. La cançó popular és prou explícita: Es patró Jordi Feliu / va sortir per anar en cors / i va ser molt venturós / i ho podrà contar... si viu! I quan la conjuntura política canvià, llavors invertí en operacions financeres. Sempre amb la intel·ligència innovadora del burgès capitalista triomfant, per a qui «fer fallida» és la mort civil del comerciant, el qual ha de saber enfrontar-se amb la vida i aprendre a subsistir tot sol en un món «que el domines o et dominarà».

En la novel·la, Quintana ens fa l'ullet amb ironia per fer-nos còmplices de diferents situacions: la natura d'anguila dels menorquins a l'hora d'assumir els canvis de sobirania («Nosaltres, cavaller Renan, no som britànics ni espanyols. Ni som grecs ni cap altra cosa. Som simplement nosaltres, ciutadans lliures de Maó...»); la misèria i visió llosca de la noblesa terratinent, resident a Ciutadella, aferrada a un dolce fare niente tradicional i amb pretensions de recuperar la capitalitat perduda, mentre el futur i el progrés es trobaven als antípodes del seu encefalograma pla...; i moltes altres «presències» subtils de l'autor dins l'obra.

Diuen que quan Lluís Felip fou proclamat rei de França algú profetitzà: -D'ara endavant governaran els banquers! Açò sí, la nova burgesia que es feia amb la direcció de la societat no rompia del tot amb aquells ròssecs del passat: les terres passaven a les seves mans, els rics es presentaven com a protectors de l'Església i de les arts i les ciències i acabaven assumint responsabilitats polítiques directes. Esdevenien així una nova aristocràcia. Tot això es pot veure molt ben dibuixat en la segona generació dels Nikolaidis, especialment en la personalitat de Jordi, l'únic fill mascle del comerciant. (Atenció, però, a la figura d'Elena, la germana major que ha interioritzat les «virtuts» del pare i actua de vestal de la família). Tanmateix, l'autor ja no entrarà en la tercera generació, la que en teoria adopta actituds més estètiques que no pràctiques; aquella que, per entendre'ns, seria la de l'Estevet de L'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es dedica a la bohèmia i va liquidant el patrimoni acumulat pel pare i l'avi. Aquest «Jordiet», doncs, ja no apareixerà, si bé es deixa intuir en l'existència d'una única hereva i en el fracàs matrimonial de Jordi amb la sensible i romàntica Caterina després d'un episodi d'infidelitat que ella -que evidentment no és Bovary- no perdona. (Tanmateix, arribaran a un pacte per mantenir burgesament les aparences).

No em puc estendre ara en una anàlisi més detallada que Els Nikolaidis, sens dubte, es mereix. Valgui a dir que el retaule de personatges que hi apareixen està en general prou perfilat. M'han interessat especialment els secundaris (el metge Albertí, l'advocat Orfila àlies «es Deuet», el músic Alaquer, el regidor Riudavets, el patrici Font, etcètera). L'obra té un desenvolupament lineal servit per un narrador omniscient a través d'un llenguatge acuradíssim. Com correspon a un autor que es declara admirador del gran Stendha, ço que és tota una garantia. Josep M. Quintana s'estima l'objecte del seu estudi -a estones sembla identificar-s'hi-: aquella família i aquella societat, els valors de la qual tan bé ha sabut exposar en aquesta senyora novel·la.

[Publicat a Diari de Balears, el 19 de maig de 2006]