O aquell de matemàtiques, que ens terroritzava a tots. Ai, d'aquell que no encertava a demostrar el teorema de Pitàgores, a «despejar x» en una equació! La proximitat imminent d'una galtada, o càstig pitjor, era la solució a la nostra amnèsia induïda. És comprensible que molts escolars es bloquejassin i no poguessin esbrinar per on havien de prendre quan aquell professor, que en ple hivern obria de bat a bat portes i finestres perquè respiràssim a fons i després ens feia sortir a la pissarra, ens feia el fatídic encàrrec: -Demuéstreme usted que el cuadrado de la hipotenusa equivale a la suma de los cuadrados de los catetos. Hala! O el teorema d'Euclides, que no és igual, però que pel cas és el mateix. Encara és ple de vida un company que va emmudir en aquell tràngol i, de la clatellada que va rebre, va rebotir contra la fusta de les portes corredores que articulaven la separació entre classe i classe, les va obrir amb el ventall i va aparèixer a l'aula del costat amb gran sorpresa dels que hi feien geografia.

Allò era una bestialitat i el novel·lista Pau Faner ha escrit pàgines antològiques referint-se a aquella mena de tortura infantil que va suposar el pas per determinades experiències docents dels qui avui frisam per la cinquantena. Allò era en temps del «espíritu naciona» i del «mitad monjes y mitad soldados»: jornades inacabables de col·legi amb missa diària -i els dissabtes, a més, sabatina-, els fúnebres «ejercicios de la buena muerte» els divendres de quaresma, càntics patriòtics falangistes (allò sí que eren nacionalistes!) els matins en entrar «prietas las filas...», formatge groc americà o llet en pols els decapvespres... I futbol, molt de futbol, i voltes al pati, moltes voltes a corrents fins a rebentar de flat.

Però les coses haurien pogut ser d'un altre demble. Aquesta primavera i durant tot l'any es commemora el 75è aniversari de la II República espanyola, de la qual es recorden circumstàncies positives i també fracassos. Aquells van ser temps convulsos. N'hi ha que no en poden sentir a parlar sense que es posin molt nerviosos. I sí, la República va fracassar per múltiples causes. Va tenir, des dels primers moments, enemics poderosíssims fins i tot dins les mateixes files republicanes. Però una de les coses més llastimoses del cop d'estat militar del 36, a més naturalment dels centenars de milers de morts a un i altre bàndol, és no haver tingut temps de crear republicans, açò són: persones demòcrates antidogmàtiques, formades en la tolerància i el compromís cívic.

Per fer açò possible calia que els propòsits reformistes i de renovació de l'ensenyament que la República va impulsar s'haguessin duit a terme durant anys de feina. Pedagogs de la talla d'Alexandre Galí, Rosa Sensat, Joaquim Xirau o Artur Martorell; experiències com la de l'Institut-Escola, les Residències d'Estudiants, les Colònies escolars, l'aplicació del mètode Montessori en l'ensenyament dels pàrvuls i a tot el cicle elemental, la feina política de Manuel Ainaud des de l'ajuntament de Barcelona, l'ensenyament laic basat en la racionalitat, en la coeducació i la tolerància... no van poder trobar la continuïtat necessària i així i tot van retre fruits que avui són estudiats com a modèlics. Al final, la guerra ho va estroncar tot i tot ho va malmetre.

Cal ser molt ignorant i obtús per negar la bondat d'aquells esforços. L'educació s'entenia com a motor de transformació social, havia d'arribar fins a les classes més populars; és important, en aquest sentit, que per primer cop en la història del nostre país els fillets de famílies més pobres poguessin optar a les colònies d'estiu en temps de vacances havia de fomentar aspectes i valors tan importants com el benestar personal, l'aprenentatge, l'autonomia infantil, el treball en equip, etc. Era una escola compromesa amb el país i la seva cultura més propera, material i immediata, per a poder enlairar-se després cap als valors humans i a la cultura universal.

De tots aquells ideals, en van fer fogueres els inquisidors victoriosos. Amb el model franquista el retrocés va ser enorme: escola només en castellà, separació de sexes, adoctrinament del professorat, repressió... Recomanable és la lectura contrastada de dos textos escolars oficials d'Història: un de l'època republicana, l'altre de la postguerra per poder opinar després sense prejudicis.

Amb la derrota militar de la República molts mestres es van haver d'exiliar. Recordem per exemple que un alaiorenc universal, el doctor Joan Comas Camps, va exercir el càrrec de Secretari General del Ministeri d'Instrucció de la República (1938) i que es va haver d'exiliar a Mèxic (on va fer una brillantíssima carrera d'antropòleg: la seva aportació a la Declaració Universal dels Drets Humans amb els seus treballs contra el racisme i a favor de la igualtat humana fou determinant).

La sort dels mestres que no van sortir a l'exili va ser molt penosa: uns van ser empresonats, torturats i executats; altres van ser obligats a retirar-se de la docència o adherir-se al nou règim per poder continuar exercint... La revista Pissarra de l'STEI va dedicar el seu núm 117 (setembre-octubre 2004) a «La depuració dels mestres a les Illes Balears durant la guerra civil». Ens hi podem remetre.

Setanta-cinc anys més tard d'aquella experiència, hi ha encara molt camí a recórrer en la feina educativa per formar persones lliures i autònomes, capaces de viure en democràcia i no ser mai més súbdits de cap poder dictatorial.

[Publicat a Diari de Balears, el 12 de maig de 2006]