El meu germà Guillem -no en tenc d'altre- en una conferència al Fòrum de l'Obra Cultural a Palma s'ha referit al «drenatge fiscal» que pateixen les illes Balears, o sigui ciutadans i ciutadanes d'aquest arxipèlag. La diferència entre la quantitat de doblers que surten d'aquí cap a les arques de l'Estat i la quantitat que, d'una o altra manera, aquest ens retorna ha estat, i continuarà sent si qualcú no hi posa remei, escandalosament desigual; de fet, diu que és la més deficitària per capita de totes les comunitats autònomes de l'Estat.

Convindria que ho tinguéssim en compte tots, especialment els qui sovint es queixen del maltractament rebut (mancances d'infrastructures, inversions productives, de serveis públics, problemes en el transport de persones i de mercaderies, etc.), però mai no s'han qüestionat el centralisme, ni han manifestat cap emperò relatiu al finançament de l'autogovern (si més no, s'ho han callat en els fòrums públics, que és allà on s'han de dir les coses en democràcia) i han seguit votant els de sempre. Bé, tenim la classe dirigent que tenim i que suposadament volem. Que vol la majoria. Ho constat no per res, sinó que retrata la idiosincràsia o el tarannà del nostre poble.

Naturalment, parlar del «nostre poble» és una manera de dir poc rigorosa; ja sabem que les illes tenen el fat de conformar universos simbòlics de referència (no ha de sobtar ningú veure la quantitat de «marques» comercials, esportives o polítiques que han tingut la icona de l'illa al seu disseny identificatiu). Es pot afirmar que una illa és l'àmbit natural de pertinença: la Còrsega que no vol ser francesa, Sardenya i Sicília que són mons a part dins Itàlia, Menorca que es defensa de la tramuntana i de Mallorca -segons un aforisme tòpic-, Formentera tan propera i diferent d'Eivissa...

Si no fos perquè la denominació d'origen pertany als federalistes del PSC-PSOE, que quan els ha convingut s'han referit a Espanya com una Nació de nacions (atenció a la majúscula i la minúscula), diria que també Balears té cosa d'açò. Nació de nacions, poble de pobles, país de països... Somiàvem en temps de la Transició -camí de cap a allò que tenim ara, però que no ho sabíem- uns Països Balears autònoms ï federats entre ells, pertanyents a la confederació dels Països Catalans o en el marc d'una Confederació Ibérica (aquí hi havia discrepàncies). Estats lliures, associats i membre d'una Europa Unida. Somiar no costa gaire i en el pas de la Dictadura a la Monarquia somiàvem molt. Molt més que ara, que els més deixondits fan negocis.

La realitat s'imposa, però aquesta no és mai la mateixa. Com la vida, està sotmesa al canvi. I en la vida, si volem tirar endavant, hem d'estar disposats a acceptar els canvis. Ves quin remei! I si el canvi és per bo, millor encara que en siguem agents i no pacients.

Vostès són ben lliures de pensar que m'ha emprès un ram metafísic a l'escalf d'aquesta primavera en què floreixen estatuts com les roselles pel camp. Els confés que la preocupació per saber qui som, què som i cap on anam -qualque cosa haurem de posar al nostre text estatutari «balear»- m'ha vingut de sobte. Mesos d'intentar seguir les negociacions estatutàries del pont aeri Madrid-Barcelona-Madrid m'havien arribat a embafar. Primer deien que Catalunya era una nació a l'articulat i amb conseqüències jurídiques; ara ja ha acabat essent una cosa «que alguns a Catalunya consideren que és una nació» i expressat al preàmbul, que és allà on es poden fer jocs florals perquè no té conseqüències jurídiques. A la fusteria de la carrera de San Jerónimo (Madrid), un mosso diligent ha passat la plana o el ribot damunt el projecte català i l'ha deixat fet una patena, tal com va prometre Rodríguez Zapatero i s'ha executat sota la batuta d'Alfonso Guerra...

Ara toca a Andalusia i allà sempre s'han definit en el mateix sentit: «com a Catalunya o més». El seu estatut diu que Andalusia és una realitat -cosa no tan òbvia si pensam que Almeria bascula cap a Múrcia i que per poc els va fer fracassar el procés autonòmic l'any 1980-; una realitat qualificada de naciona. Realitat naciona, clar que sí. Per què no hauria de ser-ho? Si tanmateix, també ho dirà al preàmbul. Cap problema. I no ens oblidem de la Comunidad Valenciana, on el problema no és la definició nacional, el problema és que només vol ser nacionalment independent front a Catalunya, la qual, en efecte, és independent de València des de fa uns quants de segles si és que mai n'ha estat dependent. Tal vegada al sXV, quan València era la ciutat hanseàtica que tenia l'hegemonia dins la Confederació catalano-aragonesa... Els populars valencians i els socialistes andalusos no volen diferenciar-se ni independitzar-se d'Espanya. Els d'Al-Andalus, pel que pugui dir Ben Laden. Els que reivindiquen el Regne de València -i, per tant, deuen entendre el Regne d'Espanya com a regne de regnes amb un «Rey de reyes», principats, nacionalitats, comunitats històriques, arxipèlags et caetera (quin batibull!)- canten un himne proclamat «per a ofrenar noves glòries a Espanya».

El meu germà, que és un economista expert en la matèria, aporta una idea interessant per millorar el finançament balear: la clàusula d'ordinalitat, és a dir que, en aplicar el govern de l'Estat la clàusula d'anivellament o redistribució territorial, la renda per capita de Balears no pugui ser superada per la d'aquelles comunitats beneficiades pel sistema. Doncs, jo no puc fer altrament que mon germà i em plau suggerir també una proposta estatutària. L'anomenarem definició de cardinalitat i diu que «les Illes Balears són una entelèquia plural, discontínua, modulada i moda (les «modularitats» territorials i les «modalitats» lingüístiques!) -però indissolublement unida en la diversitat-, que forma part d'una nació, la qual alguns consideren que no és l'espanyola» (són pocs, no cal que ningú patesqui). Per si de cas, que aquesta definició tan clara i senzilla figuri al preàmbul de l'Estatut.

[Publicat a Diari de Balears, el 5 de maig de 2006]