Guard una nota de dietari que aquest 14 d'abril d'enguany em sembla bé de recuperar. Hi deia: - En complir-se el setantè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, la gent d'Esquerra de Menorca-EU va organitzar un acte d'homenatge als republicans menorquins que van viure les angúnies de la guerra incivil i els patiments de la duríssima repressió franquista.

Però ves per on, com en el vers d'Antonio Machado, «la primavera ha venido, nadie sabe cómo ha sido». A la fi, als 75 anys de la proclamació de la República, enguany ha arribat la primavera i les flors en són els homenatges institucionals (jo sincerament ja estava fart d'anar al cementeri de Maó per a retre culte als morts republicans: quina democràcia aquesta que manté signes franquistes en llocs públics i que en canvi no ha honorat com els correspon els seus antecedents demòcrates?) Enguany, però, es commemora. Ho fan els intel·lectuals amb un manifest; ho fan els partits polítics de sempre i també a la fi el PSOE (ai, el mèrit de l'avi republicà del president Rodríguez Zapatero!) i els sindicats; i ho fan, al·leluia!, els ajuntaments (no tots: el de Ciutadella encara no). Enhorabona!

Al darrer acte de l'obra teatral de José Sanchis Sinisterra, ¡Ay, Carmela!, la protagonista, actriu de varietés, es nega a humiliar la bandera republicana davant un públic que reunia forçadament víctimes i botxins, franquistes victoriosos i soldats republicans fets presoners, alguns eren de les Brigades Internacionals i tots havien de ser afusellats a l'endemà de matí. L'espectacle que havien obligat a representar a la parella d'artistes queda trencat per la negativa de Carmela a insultar la bandera tricolor i aquesta rebel·lia li causarà la mort per tret de pistola. Doncs bé, a l'epíleg de l'obra, quan el fantasma de Carmela, ja morta, dialoga amb Justino el seu company de vida i espectacle, diu en un moment donat de la conversa: «...perquè, vosaltres, els vius, tan prest com teniu la panxa plena i vos posau corbata, ho oblidau tot...».

Per què s'obliden coses molt importants, coses que en el seu moment van suscitar emocions molt vives i esperances intenses, coses per les quals molts van patir privacions terribles (presó, exili...) i van anar àdhuc fins a la mort?

Sens dubte, per motius diferents. Per mecanismes humans, explicables per circumstàncies personals. Però sobretot, perquè els vencedors de la Guerra Civil van operar sobre les generacions posteriors un autèntic buidatge de la memòria del passat immediat, una repressió calculada amb resultat d'amnèsia gairebé total.

No cal que digui que em sembla molt digne de lloança la perseverança d'Esquerra de Menorca en record d'un passat que mereix no oblidar-se. Els partits que es reclamen d'esquerra no haurien de limitar-se a treballar les comeses electorals per tal de poder fer gestió política a les institucions, sinó que també podrien ser eines de consciència i de pedagogia política.

No es tracta de qüestionar ara l'existència d'una monarquia constitucional i que Espanya hagi estat definida com a un Regne; açò no obstant, per què no s'ha de poder parlar sobre si la forma d'Estat avui vigent a Espanya és la més adequada per encarnar els reptes de la modernitat? Quants de tabús hi ha encara en l'esquifida democràcia actual! El professor Agustí Coromines, del departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, va escriure en un article: «És curiós (...) que es debati d'una manera tan recurrent sobre el perill disgregador del nacionalisme de les nacions petites que pertanyen a aquestes monarquies i, per contra, que els esplèndids comentaristes que ens ho fan saber no s'aturin a reflexionar fins a quin punt una institució tan obsoleta com la monarquia no és un entrebanc per al desenvolupament de la societat democràtica del futur».

Fa setanta-cinc anys, allà on hi havia una opinió pública vertebrada, o sigui bàsicament a les ciutats, els republicans van obtenir una gran victòria electoral. (A Menorca, el vot republicà va ser guanyador a tots els municipis llevat d'Alaior i Ferreries). D'aquelles eleccions municipals del 12 d'abril, en va venir, dos dies després, la Segona República. És possible que el sentiment republicà pugui estar renaixent. Seria una molt bona notícia. Empr l'adjectiu «republicà» tal com l'empraven els clàssics, és a dir, «republicanisme» oposat a «despotisme»; esperit republicà equivalent, en la manera d'obrar, a «esperit lliure», com el proclamava el 19 d'abril del 1931 Francesc Macià. Tal vegada per açò a moltes ciutats es torna a veure sovint en manifestacions diverses la bandera tricolor onejar per la dignitat de les persones i les nacions de la Terra. Ningú no hauria de posar-se nerviós per aquest motiu. Una bandera és un símbol i els símbols són per definició arbitraris. La bandera republicana significa que les persones i les nacions volem la llibertat per exercir la ciutadania i per no ser mai més súbdits, perquè ningú no té dret a decidir sobre la vida o la llibertat d'altri, sigui aquest altre individu o nació. En el fons, els valors republicans són els que ens fan més suportable la vida.

[Publicat a Diari de Balears, el 21 d'abril de 2006]