'Cristianisme i Justícia' envia una reflexió sobre el 2005 en una desena de flaixos. La crispació creixent: el clima de convivència política es va deteriorant i en pateix la poca qualitat democràtica que tenim. Les tensions territorials: Catalunya i Euskadi focalitzen l'hostilitat de molts espanyols atiats per l'irracionalisme partidista. Desconcert europeu: Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes en què s'encarnen aquests valors. La tanca que hi ha entre Ceuta i París per separar el món que concentra els recursos mundials a les mans d'uns pocs. Esperança a Palestina (ara jo no tanta, perquè caldria veure les autèntiques intencions d'Israel) i terror a Iraq (50-60 morts diaris és una vertadera guerra civil). Violència i pau invisible: 21 guerres enceses continuen generant fam i patiment.

La Guerra de la sida (6.000 persones mortes diàriament) i el crim farmacèutic (la indústria dels medicaments no abandona els privilegis). Desastres no tan naturals: un cop més els empobrits en són les principals víctimes. L'escàndol de la pobresa, que és la pitjor notícia de l'any: ni la reducció de la pobresa ni l'atenció primària de la salut, ni l'accés a l'aigua potable han avançat en el grau esperat. El Sud s'organitza: es consolida el G-20 i l'estreta col·laboració entre aquests països fa més difícil que els països rics continuïn imposant els seus interessos econòmics en els àmbits internacionals.

Davant aquest panorama convuls, la responsabilitat del qual recau sobre els qui tenen en les seues mans la gestió del planeta, també s'hi troben motius d'esperança. Hi ha infinitat de gent bona al nostre món que sacrifica i entrega gran part de la seua vida ajudant i alleujant el dolor de les víctimes de tantes injustícies. Una d'aquestes persones excel·lents, que va saber donar coherència a pensament i obra, va ser en Gabriel Villalonga Sintes (es Castell, 1938-Maó, 2006), que ha mort fa dues setmanes.

Des de la seva humilitat i bonhomia radicals, havia fet seu l'ideari socialista i cristià, teoritzat per Alfonso Carlos Comín, amb propostes que orientaven cap a un marxisme humanista, que renuncia a sacrificar l'home individual en ares de l'ésser humà en abstracte. Un marxisme que, tanmateix no renuncia a entendre la lluita de classes com a factor de progrés. En el temps de les postrevolucions, calia un marxisme que no pretengués bastir dogmàticament una cosmovisió explicativa de tots els problemes de l'home i de l'univers, que rompés amb una tradició ateista i que romangués obert a les aportacions d'altres cultures i d'altres escoles teòriques. L'aportació ideològica de Comín, que molts, com en Biel mateix, van interioritzar, reconeixia les seves limitacions i estava en disposició de revisar-se contínuament; per suposat, mantenia vigent i irrenunciable tot allò que es troba contingut amb substància -a desgrat de les seves limitacions i simplificacions- en el Manifest Comunista de Karl Marx, on per damunt de tot es parla d'alliberament i d'humanisme autèntic.

En Biel Villalonga era una persona dialogant: sabia escoltar i sabia col·laborar coneixent el valor de participar i de compartir. Era, així mateix, una persona radicalment compromesa; no debades l'havia marcat el contacte amb el teòleg González Ruiz i el seu llibre Creer es comprometerse: Cristians pel Socialisme (comunista dins l'Església, cristià dins el Partit), Comissions Obreres, APA, Associació de Veïns... En les primeres eleccions democràtiques de 1979 havia estat regidor per la candidatura d'esquerres de Sant Lluís i després -des de la militància d'Esquerra de Menorca, EU- regidor de Maó (1987-1991) per l'Entesa de l'Esquerra de Menorca (una de les experiències més positives de l'esquerra menorquina dels anys 80, la ruptura de la qual més greu li havia sabut, segons expressava en una entrevista que li van fer pocs dies abans de morir). Des d'una generositat absoluta, a prova de qualsevol treball, s'havia lliurat sempre a la causa de la gent senzilla. No debades, ho feia en el convenciment que l'important és «ésser» i no «tenir». Així i tot, tenia: ...molta gent que l'estimava (la família, les amistats, els companys i les companyes... molts!); tenia força de voluntat; tenia una mirada neta i un somriure disposat a saludar tothom, enllà de les diferències de pensament; tenia un gran respecte per les persones; tenia tot de coses que no es poden comprar amb doblers...

En Biel Villalonga era un home de fe, a qui li eren aplicables les conseqüències que es deriven d'aquella frase del novel·lista portuguès José Saramago: «Déu és el silenci de l'Univers i l'home és el crit que s'hi escolta». Una frase que, per cert, agradava molt al teòleg Leonard Boff. En efecte, sense el silenci de Déu, o sigui, enmig de l'enrenou del món, no es pot sentir el crit de l'home, que clama per la veritat, la llibertat i la justícia. I, pel contrari, qui només ralla d'un Déu incapaç de sentir el crit de l'home; qui, xerrant molt de Déu als seus sermons, no escolta el Déu que parla, que es manifesta enmig del món i entre els homes, no ha entès el sentit revolucionari que pot arribar a tenir l'Evangeli. Si em demanava mai què podia ser aquell «marxisme càlid», de què parlava Ernst Bloch i que establia la primacia de la pràctica part damunt de teoriscismes (uns teoriscismes que, de vegades, invalidaven les nostres pròpies responsabilitats), pensava i pensaré en l'amic Biel, amb la seguretat d'encertar-la.

Igual que es volia a si mateix A.C. Comín, podien aplicar-se a en Biel les paraules de l'autor de Por qué soy marxista y otras confesiones (Ed.Laia, 1979): -Com a cristià comunista compromès en la reconstrucció d'una terra sotmesa a incessants guerres civils, terra en què el cristià ha crescut com a enemic de l'home contemporani, desig que, d'ara endavant, allà on es pronunciï la Paraula de Jesús hi hagi esperança, esperança activa, alliberadora, companya silenciosa, però guanyadora del cor d'una nova humanitat sense classes, reconciliada amb ella mateixa.

Que n'estam d'enfora, actualment, d'aquesta bella utopia necessària! Fan falta moltes, moltes de persones tan cordials, generoses i humanes com en Biel Villalonga.

[Publicat a Diari de Balears, el 24 de març de 2006]