No es recorda el nom d'aquella infeliç que, a la Menorca de principis del XIX, van condemnar a la pena que tenien els parricides, perquè algú va sospitar que s'havia desfet d'una criatura acabada de néixer. El poble la creia innocent, emperò la pena es va complir. I valga'm Déu, quina pena! Així ho contava Pere Ballester Pons (Maó, 1856-1946), l'intel·lectual més clarament regeneracionista que Menorca ha tingut a la primera meitat del segle passat.

A ell li ho havia referit la seva pròpia àvia paterna, que quan succeïren els fets era casada de feia poc, «perquè la casaren als tretze anys». Ho va explicar el missèr maonès a una conferència -«De nostra terra»-, pronunciada a l'Ateneu de Maó l'any 1920: «La posaren dins un sarró i, rossegant, la feren córrer la vila; després s'havien d'observar tots els refinaments previnguts, per a tals casos, a la llei XII, títol VIII de la Setena Partida: «E de si, que lo metan en un saco de cuero, e que encierren con él un can, e un gallo, e una culebra, e un ximio; e después que fuere en el saco con estas quatro bestias, cosan la boca del saco, e lancenlos en la mar, o en el río que fuere más cerca de aquel lugar do acaesciere». La posaren, piadosament ja morta, dins una bóta, i com no hi havia disponibles serp ni mona, s'aconhortà la justícia que fossin pintats a la bóta mateixa els quatre animals simbòlics.

Si tenim en compte que la institució de l'habeas corpus fou creada per la justícia anglesa el 1679 i que aquesta implica modernament la immunitat processal fins que la culpabilitat no sigui provada, podem veure no sols el «refinament» de la justícia espanyola, de procediments medievals en plena albada de l'Edat Contemporània, sinó també la «magnanimitat» menorquina d'evitar aquella «animalada» tot dibuixant els animals damunt la bóta en tost de ficar-los, juntament amb la pobra condemnada, quan ja fou morta, dedins el sac. Penes terribles a què destinaven la gent que consideraven culpable, encara que el judici fos estat arbitràriament sotmès només al criteri dels membres del Sant Ofici de la Inquisició.

Acaba de ser publicat un llibre interessant: Ni una gota de sangre impura (Galaxia Gutenberg), on l'antropòloga i hispanista Christiane Stallaert estableix un pont entre els estudis del nazisme i de la Inquisició a través del narcisisme ètnic que ambdós van promoure. La gosadia de l'autora consisteix a passar de la cronologia i comparar aquests dos períodes distants en el temps, però amb una mateixa voluntat de neteja ètnica, feta a iniciativa de l'Estat i emparada per la llei. La polèmica està servida.

Segons la memòria popular, es diu que, just acabat aquell suplici, desserrà damunt Maó una borrasca tan espantosa que tothom, fins i tot els més tranquils, atribuïen el fenomen a un càstig de la Providència. Així diuen que igual va succeir en ocasió de la mort d'un altre innocent, l'enclavament en creu del qual, dos mil anys enrere, ben prest commemorarem. Ho llegim als Evangelis: -Des del migdia fins a les tres del capvespre, es va estendre una foscor per tota la terra; el sol s'havia amagat... I en expirar Jesús, «llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix; la terra tremolà, les roques se xaparen; els sepulcres s'obriren...» (Mt, 27, 45-54). En veure tot aquell terratrèmol, que hauria estat una clara demostració que la força de la naturalesa és la força de Déu, un centurió deia -«Realment, aquest home era innocent-. Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se'n tornaven pegant-se cops al pit». (Lc,23, 44-48).

No sé si els maonesos i les maoneses que van tenir ocasió de presenciar la macabra execució de l'horrible pena se'n devien anar a ca seva donant-se cops al pit i tement la ira de Déu. No ho sé. Però allò cert és que a l'Espanya del segle XIX s'aplicaven unes tortures i uns càstigs que no tenen res a envejar als que l'administració nord-americana està infligint a les presons tristament cèlebres d'Abú Grhaïb, de Bagram i de Guantànamo. Segons aquesta comparativa, el progrés moral al món no sols no hauria augmentat, sinó que potser fins i tot hauria retrocedit.

Sobre la qüestió de la tortura, la Creu Roja Internacional, Amnistia Internacional i l'Observatori del Drets Humans en els seus informes confirmen que, d'ençà dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, les autoritats mundials, en lluitar contra el «terrorisme internacional», no respecten les convencions de Ginebra sobre el tractament que s'ha de dar als detinguts, ni tenen en compte la convenció de les Nacions Unides contra la tortura. Estats Units, per exemple, per evitar les prevencions que recauen sobre els «presoners de guerra» en el dret internacional, parla de «presoners del camp de batalla», un sintagma nou per referir-se a un contingut igual i justificar hipòcritament que no s'estan transgredint les regles de joc.

Clar que, segons els neocons, «els països lliures» no s'han de deixar afeblir pel seu respecte als drets humans. En aquest sentit, consideren que per tortura s'ha d'entendre 'només els actes que afectin irremeiablement la integritat física dels presoners'. A partir d'aquest matís conceptual, qualsevol suplici seria legal. Serà, doncs, convenient no perdre de vista que la grandesa de la democràcia rau en la seva capacitat de prohibir la utilització de determinades mesures de força, vagi la tortura com a la primera d'elles.

P.S. Un any més hem celebrat el Dia Internacional de la Dona Treballadora el passat 8 de març. Hem pogut llegir els comunicats de premsa dels partits polítics (secció femenina), d'algun sindicat i de qualque diputada. Poc originals, totalment previsibles, alguns els podrien guardar per tornar-los a treure l'any que ve, per aquestes mateixes dates.

[Publicat a Diari de Balears, el 17 de març de 2006]