Cada dia que passa s'extingeixen espècies animals i vegetals; hi ha professions que esdevenen inútils, idiomes que deixen de tenir persones que els parlin, tradicions que perden el seu sentit, sentiments que esdevenen llurs contraris. Les paraules no es moren soles. Si pensam en paraules que ja no es fan servir, en els noms dels oficis extingits, per exemple, ens adonam que, dintre d'una paraula perduda, hi ha un tros de món, una manera de viure, de guanyar-se la vida.

El carreter (fumes o renegues com un carreter, en deien), el baster (ves viu: es bast et roda!, volent advertir-nos que si no ens portàvem bé rebríem), el ferrer, el sereno (pels anys cinquanta cantava les hores en castellà; ves quin remei!: sereno... han dado las once y media... ¡alabado sea Dios!), el boter, el carnisser, el qui fa guarniments (guarner, gorner; qui reconeix avui el llinatge Gornés com a apel·latiu de qui feia aquell ofici?), el sabater, el pagès, el pellisser, l'hortolà, el vinater, el vinyòvol, el sastre, el forner, el flaquer, el pesteller, el moliner, l'aiguader, el carboner, el fuster...

José Saramago ens parla a La Caverna de Cipriano Algor, de professió terrissaire, que feia gerres i plats i que després farà figures d'argila cuita. Ofici totalment prescindible quan els plàstics i duralex han irromput als prestatges de les grans superfícies. La lògica del mercat no s'atura en consideracions socials o ètiques, i, per suposat, menysprea la tradició i la feina ben feta. Som a l'època de l'imponderable «usar i tirar». En l'al·legoria del novel·lista portuguès, el gerrer o terrissaire representa la idea mítica del creador; no debades a la Gènesi Déu agafava fang d'en terra per fer el primer home. Però sembla que avui el creador no sigui ja necessari, que sigui una «cosa» descartable. El déu Mercat en prescindeix. És així que, sempre que una empresa es reestructura, el primer que sol fer és acomiadar treballadors.

Al meu poble sabem encara d'en Niet «s'Emmacador» i tenim ca s'Arader, malgrat que probablement ja no hi facin arades, sinó barreres d'aquelles tan ben plantades que no surtin de polleguera...

El ferrer emprava el foc de la fornal encesa, l'aigua i l'aire de la manxa per manipular el ferro picant damunt l'enclusa. La ferradura roent tenia una bellesa inusitada i m'admirava que la ferradura pogués clavar-se a la pota d'una bístia sense fer-li mal. També era difícil i necessari que el baster sabés fer a mida els guarniments; havien de tenir una precisió total, perquè si errava les mides d'un collar o d'unes retranques, l'animal es llagaria.

Sí, jo vaig viure la meua infantesa a un poble de carrers polsosos (crosteres als genolls pelats de caure quan corríem darrere una pilota de goma i ens encalçàvem jugant a pares-pares...), aquells carrers enfangats quan plovia i eren plens de basses. De vegades, fins i tot passava una riuada que se'n duia tot el que trobava al seu pas pels barranquells que emmarcaven el poble: al nord es Canal dets Horts que dóna a es Pla i aboca a la mar per sa Colàrsega; es Canal Salat al sud, que surt a sa platja Gran. L'aigua color de fang tot ho arrossegava, furiosa: estris de fusta, pollets i gallines, porcells, terra i branques d'arbres... Era quan la pluja queia amb gran força i intensitat; llavors l'aigua corria i no tenia temps d'anar eixumorant la terra, i passava delubí (o sigui un diluvi, que d'ací venia la deformació del mot amb canvi d'accent: delubí). I d'al·lot, jo també he vist la força enrabiada i submisa d'una mula estirant un carro carregat de sacs i de bocois.

Hem de furgar en la memòria per omplir d'una mica de vida passada les paraules que en la nostra infància dèiem cada dia. Jugàvem a plè i a mèrvols (els anglicismes to play i marbles), qualque vegada els fosquets havíem anat a tocar pestellet, que allò eren malescriances, i amb els cèntims de cavallet que havíem arreplegat fent enviats durant la setmana, compràvem xufletes i regalèssia de garrot els dissabtes de capvespre a la paradeta que tenia En Mà Taiada davall ses Voltes, i mon pare em dava un velló amb què anava a la llibreria «La Malagueña» per fer-me amb el número setmanal d'El Capitán Trueno, aquell heroi que duia al seu escut un simulacre de les quatre barres (llavors jo ni podia sospitar que Víctor Mora les hi posava a posta, perquè la nostra senyera estava prohibidíssima). Oh, el Capi, que sempre deslliurava de mil perills la seua estimada Sígrid amb la complicitat i ajut del jovenet Crispí i del pantagruèlic Goliat!

Sense les paraules no podries recuperar mai més aquests records llunyans.

Jo vaig tenir un avi sabater, que en sa vida va saber què era una manuvia perquè ell començava i acabava els parells de sabates, que els caps de setmana anava a «entregar» a sa botiga del mestre-empresari. El meu avi sabater era bondadós i calm; amb ell trescàvem, sense frisar gaire, pels caminois rurals els capvespres de bon temps, mastegava una rameta de fonoll i m'ensenyava a distingir pel seu cant un verderol d'una cadernera; mai ens va amenaçar de ventar-nos amb s'estirapeu i ens deixava amb ses pastes de sabater aferrar suro per fer-nos barquetes a la vela, que dúiem a navegar a les basses i cocons de sa Cetària, a prop del Castell de sant Nicolau, on hi havia un bufador que van cegar sense remei quan van fer les obres del passeig marítim.

Evocam persones i pronunciam paraules, abans imprescindibles i que ara ningú les necessita ni diu mai. Els noms d'aquells oficis es conserven, com embalsamats, en les pàgines dels diccionaris, perquè els cerqui algú que els llegirà com si ja fossin paraules d'un idioma desconegut. Són la part sonora i conceptual d'un paisatge indestriable de la meua vida i de la vida dels meus paisans, dels de la generació que vam guaitar al món allà pels anys cinquanta, amb s'Any de sa Neu com a data mítica referencial. Aquest mes de febrer passat se n'ha complit mig segle.

[Publicat a Diari de Balears, el 10 de març de 2006]