Es parla tant en determinats ambients d' autodeterminació i sobirania -pensant en l'exercici que algunes nacions fan constantment i d'altres voldrien fer i no els deixen- que potser faríem bé de demanar-nos si aquest parell de conceptes no s'haurien de poder exercir abans que res a títol individual. Llavors sorgeixen dubtes: fins a quin punt som o podem ser sobirans de nosaltres mateixos; fins a quin punt som capaços -cadascú, naturalment- d'autodeterminar les nostres pròpies decisions?

 (Segueix)

Fets, fets i no paraules, que les paraules se les endú el vent. Aquells desmenteixen o confirmen aquestes. Açò ho sap tothom i especialment ho hauríem de saber els ciutadans en els afers de la vida pública. Ja en pot fer el Govern balear, de propaganda de l'Estatut renovat que acaba d'entrar en vigor si després l'actuació que manifesta deixa els principis solemnes en poca cosa més que paper banyat. Vegeu què ens diuen aquests dies des de la Conselleria de Presidència (o de Propaganda?) del Govern de les Illes Balears. Les falques radiofòniques proclamen que el nou Estatut ens aportarà «més autogovern, més participació, més igualtat i més finançament».

 (Segueix)

Un dels jocs d'enganar, que practicàvem els al·lots de la meva infància, consistia a contar una mentidota amb aires de versemblança de forma que qualque ingenu se l'empassàs i anàs enganat fins que, al punt de fer el ridícul, se li feia veure que l'havien ben emplomat. La fórmula declaratòria era: «Cara bèstia, que tot s'ho creu!». Quantes de mentides no ens empassam al llarg de la nostra vida adulta! Que no són de jugar ja es veu només escoltant la confessió de falsedat de l'inefable trio de les Açores.

 (Segueix)

Quan el cos més gros es posa davant el petit, el tapa. L'eclipsi de lluna de dissabte passat em du al cap el títol d'un article que el columnista Ignasi Aragay publicà fa temps al diari Avui: Ens volen només si som invisibles, com a volent dir que els globalitzadors del mercat econòmic mundial pretenen també esborrar les diferències entre els pobles i entre els individus fins a convertir-nos en anònims indiferenciats, la qual cosa ens fa ser simples nombres i personalment indestriables dins la massa de gent, o sigui invisibles. (Segueix)

A Palma se celebra aquests dies la XVIII Setmana del Llibre en català, una excel·lent ocasió per mirar i veure què es fa per ca nostra en la indústria editorial, punt de mira necessari per calibrar l'estat de la nostra cultura. Enguany em diuen que hi haurà una forta presència menorquina. Dilluns dia 26 Felip Munar va presentar un text del ciutadellenc Cristòfol Capó Riudavets, «Fets històrics i anècdotes del passat a Menorca» (Documenta Balear, 2006) i personalment presentaran les seues obres més recents l'alaiorenc Ponç Pons -Nura (Quaderns Crema, 2006), un cant d'amor i dolor a l'illa, a la seua gent, el seu paisatge, el seu llenguatge-, la ciutadellenca Maite Salord -La mort de l'ànima (Ed.Proa, 2007), novel·la finalista del darrer premi Sant Jordi- i el ferrerienc Joan Pons -Barba Rossa, (Ed. La Magrana, 2006). (Segueix)