«Siau qui sou» -recomana en la seua oda Als joves el gran poeta Costa i Llobera- «mes no atiant vells odis». El cas és que, com deia Arnold Hauser, som el que som perquè tenim darrere un determinat passat i ens convendria esforçar-nos a clarificar l'actiu i el passiu d'aquest patrimoni. Ho recordava solemne el professor Gabriel Cardona Escanero a la sala de plens del Consell de Menorca en l'acte institucional de la Diada. Si es vol fer honor a la memòria, el millor que es pot fer és explicar la història i no inventar-se polítiques de la memòria destinades a modificar-la. Perquè la memòria -no és cert que només hi hagi memòria individual-, com la història, és una construcció feta des del present, de la mateixa manera que la història s'escriu des del present. Per tant, en un sentit estricte, són els canvis en la perspectiva del futur els que ens empenyen a mirar enrere i gosar recordar. És clar que la memòria pot ser una forma de rebel·lia; però no convé confondre memòria i història i deu ser inútil intentar recuperacions instrumentals del passat. (Segueix)

A «Pa negre» (2003), Emili Teixidor explica un episodi dels molts records infantils que el protagonista empra per farcir aquesta excel·lent novel·la. Es refereix a la primera comunió de Ploramiques, una filleta cosina de n'Andreu, el protagonista del relat. Enmig de la pobresa de la postguerra immediata, l'àvia d'aquests al·lots parodia el reportatge fotogràfic de l'esdeveniment familiar, que, de fet, no se poden pagar. Ella fa posar els convidats i familiars després de l'àpat com si realment es fotografiassin.

 (Segueix)

Hi ha dates de l'any especialment assenyalades i, a Menorca, una n'és la del 17 de gener, dia de sant Antoni. Com que es commemora la conquesta catalana en temps d'Alfons el Liberal l'acta de naixement del poble de Menorca; si més no, en l'eix identitari que, tot i els molts mestissatges haguts al llarg de set-cents vint anys, perdura en el present i ens projecta al futur amb personalitat pròpia, també ha estat denominat com a Diada Nacional del Poble de Menorca. L'adjectiu «nacional» té sentit: pertanyem a la nació o nissaga dels que ens expressam i ens comunicam al món en llengua catalana. És un concepte nacional més natural que el que s'entén des de la retòrica ideològica o des de la identificació amb un tros de mapa. (Segueix)

Quan el mallorquí Gabriel Llabrés Quintana (Binissalem, 1858- Palma, 1928) va adquirir, el 1896, la Revista de Menorca, aquesta, fundada per Joan Seguí i Rodríguez el primer de juliol de 1888, havia viscut una primera i curta (fins el 1890) època. La influència de la formació intel·lectual de Llabrés es va fer notar profundament en les pàgines d'aquesta segona època de la Revista, no sols per l'increment de temes arqueològics, sinó especialment per la transcripció de documents d'interès per a la història de Menorca (María Luisa Canut i José Luis Amorós: Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca, 1888-1988. IME, 1989). (Segueix)