El cap de setmana passat han tingut lloc a Maó les II Jornades de Normalització Lingüística, organitzades pel Consell Insular, en el transcurs de les quals s'ha fet la presentació deLlibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, a càrrec de les redactores Neus Picó i Magdalena Ramon, acompanyades del Dr. Joan Mas i Vives, cap del departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB, responsable del projecte. Un llibre d'estil és una eina de gran utilitat per solucionar els dubtes que els professionals es plantegen a l'hora de fer servir la llengua combinant la correcció amb l'eficàcia comunicativa.

 (Segueix)

El nacionalisme consisteix en una identificació afectiva amb una idea de país com a col·lectiu humà, lligat a un territori i dotat d'una identitat pròpia, basada en un idioma i una història comunes. La definició és aplicable a «ismes» semblants. Espanyolisme, catalanisme, menorquinisme, ciutadellenquisme... El sentiment de pertinença a un col·lectiu és una necessitat humana real i important, fins al punt que es presta a ser instrumentalitzada per les élites o minories privilegiades en el seu control de la societat. El catalanisme, tant de dreta com d'esquerra, a començaments del segle XX tenia la voluntat de modernització i l'increment del poder de les élites autòctones sobre els afers catalans. Diuen els historiadors que el catalanisme va tenir èxit perquè va venir a ocupar el buit creat pel fracàs de l'Estat nació espanyol a l'hora de construir la seva mitologia. (Segueix)

A mesura que es va coneixent amb més rigor, objectivitat i distància la dimensió total de la Guerra Civil espanyola -els antecedents i conseqüències dels odis desfermats; el context internacional, les claus militars, etc., constatam la quantitat de dolor, de dolor inútil, que la maleïda guerra va fer patir i que va colpir sobretot, com quasi sempre, els més humils. Constatem també les desesperades ganes d'oblidar-ho tot per art d'aguns de tirar calç viva sobre els molestos cadàvers. Darrera els supervivents, ja molt majors, potser només hi haurà el silenci i la tergiversació. El temps es va engolint els seus noms i els que hi queden tenen dret a recordar la seva pròpia vida. Hem de fer que el seu testimoni no mori mai; ho hem de fer si no volem que la seva dignitat sigui la indignitat nostra. (Segueix)

Nat a Augsburg el 1898 i mort a Berlín el 1956, Bertolt Brecht va ser un gran poeta del poble i un dels autors dramàtics més destacats del segle XX. Enguany, per allò del cinquanta aniversari del seu traspàs, és possible que es parli un poc de la seva obra. Tant de bo que es faci perquè, en uns moments en què els artistes de més renom mediàtic semblen dominats per un alarmant escepticisme moral (amb obres més o manco brillants però desposseïdes de missatges estimulants), l'obra de Brecht continua oferint valents testimoniatges de fe en l'ésser humà i, en especial, de fe en aquelles persones que d'una o altra manera són víctimes dels poders públics. M'he detingut a treure la pols a dos textos brechtiants, que guard gelosament: el volum del seu teatre i el llibret Històries d'almanac (1949).

 (Segueix)

El saber és més una construcció humana que no un reflex d'açò que suposadament deim realitat. L'escriptor Jordi Coca retreu en una columna recent que Günter Grass no era el que semblava, que Artur Mas reivindica l'Estatut que ell va impedir que fos realitat i que Plutó és un «nan». Bé, Plutó ja no és planeta, però la Terra continua sent una vall de llàgrimes i els que hi han vingut per sofrir, els pobres més que els rics -encara que sabem pel serials radiofònics i pels «culebrons» televisius que «los ricos también lloran»-, convé que es resignin, perquè seran recompensats a l'altre món.

 (Segueix)