Com poden ser dues llengües igualment oficials en un territori si només és obligatori el coneixement d'una?, escrivia el professor Max Cahner el 3 de juliol de 1986, en valorar la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre els recursos que el govern de Felipe González (PSOE) havia interposat contra determinats articles de les lleis de normalització del basc, del gallec i del català a Catalunya. A les illes Balears, la llei 3/1986, de 30 d'abril també seria objecte de recurs per part del govern espanyol i la sentència es coneixeria dos anys després. Vist amb la distància de vint anys, aquell episodi ofereix un interès que el projecta de bell nou sobre l'actualitat per motius diferents.

 (Segueix)

Els historiadors actuals, que marquen la importància de la història global, com a anàlisi de civilitzacions en contacte, semblen decantar la seva confiança en la capacitat cohesionadora de la història cultural, per damunt de la història econòmica (tan de moda just ahir) o de la història política (d'un abans d'ahir més llarg). De tota manera, la història cultural, de què parla Peter Burke és, de fet, una aproximació a tots els àmbits de la història. I tanmateix, com fer arribar les reflexions dels historiadors al gran públic?

 (Segueix)

Hi ha un refrany castellà que m'horroritza. Diu que «la letra con sangre entra», o sigui, descriu el principi que a base de mastegots i becollades els infants arriben a aprendre. Ni que fossin cans o mules! Un principi així és radicalment fals. Tenc molt viu el record d'un professor de francès que ens retorçava la punta del nas fins a les llàgrimes si fallàvem l'imparfait subjonctif du verbe vouloir, per exemple; o aquell altre que ensenyava -és un dir açò d'ensenyar- «lenguaje» i gramàtica espanyola a toc de campana. A toc de campana dalt el cap, estic dient. (Segueix)

El meu germà Guillem -no en tenc d'altre- en una conferència al Fòrum de l'Obra Cultural a Palma s'ha referit al «drenatge fiscal» que pateixen les illes Balears, o sigui ciutadans i ciutadanes d'aquest arxipèlag. La diferència entre la quantitat de doblers que surten d'aquí cap a les arques de l'Estat i la quantitat que, d'una o altra manera, aquest ens retorna ha estat, i continuarà sent si qualcú no hi posa remei, escandalosament desigual; de fet, diu que és la més deficitària per capita de totes les comunitats autònomes de l'Estat.

 (Segueix)