'Cristianisme i Justícia' envia una reflexió sobre el 2005 en una desena de flaixos. La crispació creixent: el clima de convivència política es va deteriorant i en pateix la poca qualitat democràtica que tenim. Les tensions territorials: Catalunya i Euskadi focalitzen l'hostilitat de molts espanyols atiats per l'irracionalisme partidista. Desconcert europeu: Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes en què s'encarnen aquests valors. La tanca que hi ha entre Ceuta i París per separar el món que concentra els recursos mundials a les mans d'uns pocs. Esperança a Palestina (ara jo no tanta, perquè caldria veure les autèntiques intencions d'Israel) i terror a Iraq (50-60 morts diaris és una vertadera guerra civil). Violència i pau invisible: 21 guerres enceses continuen generant fam i patiment.

 (Segueix)

No es recorda el nom d'aquella infeliç que, a la Menorca de principis del XIX, van condemnar a la pena que tenien els parricides, perquè algú va sospitar que s'havia desfet d'una criatura acabada de néixer. El poble la creia innocent, emperò la pena es va complir. I valga'm Déu, quina pena! Així ho contava Pere Ballester Pons (Maó, 1856-1946), l'intel·lectual més clarament regeneracionista que Menorca ha tingut a la primera meitat del segle passat.

 (Segueix)

Cada dia que passa s'extingeixen espècies animals i vegetals; hi ha professions que esdevenen inútils, idiomes que deixen de tenir persones que els parlin, tradicions que perden el seu sentit, sentiments que esdevenen llurs contraris. Les paraules no es moren soles. Si pensam en paraules que ja no es fan servir, en els noms dels oficis extingits, per exemple, ens adonam que, dintre d'una paraula perduda, hi ha un tros de món, una manera de viure, de guanyar-se la vida.

 (Segueix)

Mirant el naufragi de la pròpia barca, hom observa moltes coses que li criden l'atenció. No són poc rellevants les paraules de Jaume Mates en el seu discurs de la Diada reclamant que l'Estatut contempli un finançament especial (3.000 milions tot en gros) en concepte de deute històric. No va dir deute, que hauria estat massa reconeixement del fet que ens han robat; va dir «per pal·liar el dèficit històric». Però com quedam? Quan mai els governants de la província autònoma de les Balears (o sigui la Terra Inexistent -així dit pel poeta-, país que hauria de celebrar la seua inanitat autonòmica precisament dia 30 de febrer com a Diada simbòlica del no res més absolut), quan mai ells havien parlat de tal «greuge»? (Segueix)