Diuen que el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 (misteri de la trinitat, un de sol amb tres persones: el tinent coronel Tejero Molina, el general Armada Comín i... l'esperit sant coronat) acabà reeixint l'endemà 24, precisament quan el Rei cridà a capítol els caps dels principals partits nacionals espanyols, però deixant de banda les principals formacions nacionalistes no espanyoles.
(Segueix)Les paraules s'han de guardar fidelment; però què volen dir les paraules, quin és el seu valor més enllà del que els donen els qui en cada moment les defineixen? La Real Academia Española definia «valenciano» com a «variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia», fins que a la XXIa edició de 'Diccionario' (1992) la RAE hi va afegir '...y se siente allí comúnmente como lengua propia'. Determinats acadèmics, com Gregorio Salvador, en sintonia amb el que volia el govern de la Generalitat valenciana, no van ser aliens a aquest canvi. A qui pot sorprendre que el PP i el PSOE hagin donat una passa més en la consumació del lingüicidi de la que fou primera llengua del país?
(Segueix)Tenc simpatia per la gent capaç d'indignar-se davant fets que no són de rebut. Indignar-se és ser crític, anar viu i al capdavall ser viu. Avui, però, escric sobre una mena d'indignació a-crític, i per tant, falsa. Sovint llegim escrits a la premsa, enviats per partits polítics de tot pelatge, en què s'empra una retòrica de la indignació, que, com la clara d'ou batuda, puja i puja, i arriba fins i tot als titulars. Com aquests: «Coherència, Sr. En Tal!», «Quina barra, Sra. Na Qual!», «Les incoherències i el cinisme de l'XX d'allà deçà», «Canviï de rollo, Sr. Director General!» i d'altres per l'estil.
(Segueix)
Llicència Creative Commons.