Diuen que el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 (misteri de la trinitat, un de sol amb tres persones: el tinent coronel Tejero Molina, el general Armada Comín i... l'esperit sant coronat) acabà reeixint l'endemà 24, precisament quan el Rei cridà a capítol els caps dels principals partits nacionals espanyols, però deixant de banda les principals formacions nacionalistes no espanyoles.

Els «Acords Autonòmics», que signaren finalment Calvo Sotelo i F. González el 31 de juliol de 1981, imposaren la lletra de la cançó de l'enfadós del nostre Estatut sota llei «harmonitzadora» (LOHAPA), que de fons tindria fatalment la música militar de la nit del 23-F.

Un quart de segle més tard, ja seria ben hora que la democràcia arribàs per fi amb més força a l'Estat espanyol. Per a açò caldria, emperò, tornar a la situació anterior al cop d'Estat; abans del «café para todos», quan l'Estat de les Autonomies havia de servir per reconèixer políticament la realitat d'un Estat plurinacional: amb quatre matrius nacionalitàries, és a dir amb quatre nacions: la gallega, la basca, la catalana i l'espanyola, de substrat castellà. El que n'ha restat, fum de formatjades per desdibuixar la força d'una realitat que des de Madrid volien ofegar -i de ver que ho van aconseguir- descafeïnant les autonomies fortes, les de la via de l'article 151 de la Constitució.

Però el cas és que els partits espanyols no sols no estan per la labor de recuperar més qualitat democràtica, sinó que, anunciant una futura reforma constitucional per arranjar en femení la successió de la Corona, volen consolidar el mapa de comunidades, fixant-les amb una denominació pròpia dins la Constitució (17 CC.AA. més Ceuta i Melilla!).

Perquè es reconegui un poble com a nació cal que aquest en tengui la consciència. En aquest sentit, la manifestació de Barcelona de dissabte passat va ser expressiva no sols d'una consciència sinó d'una voluntat. Ara bé, els polítics catalans quasi sempre han fet cama de conill quan els ha tocat jugar a fora camp, i ara també ho han fet a La Moncloa. La gernació que va omplir la Gran Via de les Corts Catalanes i la Plaça de Catalunya ha fet avinent una situació insòlita: la d'una massa de ciutadans que ja estan farts que se'ls vulgui prendre el pèl. Ni que sigui per testimoniatge, vull declarar que jo estic amb ells! A mi també em dol l'actitud entreguista -que no pactista- dels senyors del PSC, CiU i ICV. Mentiders. Amb relació a l'Estatut català, els dirigents del PP no paren d'intoxicar amb mentides com a covos. Però ells -PSC, IC, CiU- també han mentit i no poc: només cal veure hemeroteques o tenir una mica de memòria. A ningú no agrada que l'enganin; a mi tampoc. Em sap molt de greu.

La memòria... El cas és que, finalment, s'imposa la tesi dels vencedors, perquè aquests són els qui sobreviuen. Aquests dies hem vist per televisió i hem llegit a determinada premsa la versió del «fallido golpe de Estado». Hem sentit un general Armada dir que cada 23-F ho celebra com a una festa; hem sentit qualque militar colpista imputar directament la màxima prefectura de l'Estat. Mentrestant, el procés d'ocultació i liquidació del passat, que es va iniciar amb la transició, no va ser quelcom limitat a la classe política, sinó molt més ampli, fet a consciència i profund. Es tractava d'eliminar qualsevol vestigi de memòria històrica que servís per fer llum sobre el forat negre en què es van convertir els quaranta anys de dictadura. Tothom que hi era -o quasi tothom (les excepcions són poquíssimes)- n'és còmplice o n'està implicat. Ho escriu Gregorio Morán en un llibre introbable (gràcies Miquel, per la fotocòpia!) malgrat haver-lo publicat Planeta el 1991. Sobre El precio de la Transición hi ha fet caure com a llosa del Valle, el silenci del poder. En manllevaré per acabar unes paraules: «La primera igualtat que instaurà la transició a la democràcia a espanya fou que tots som iguals davant el passat. Una garantia per mantenir la desigualtat davant el futur. Ens vam constituir en un Regne de Desmemoriats».

I ja ho sabem, que si el passat no existeix, és permès tot.

[Publicat a Diari de Balears, el 24 de febrer de 2006]