Les paraules s'han de guardar fidelment; però què volen dir les paraules, quin és el seu valor més enllà del que els donen els qui en cada moment les defineixen? La Real Academia Española definia «valenciano» com a «variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia», fins que a la XXIa edició de 'Diccionario' (1992) la RAE hi va afegir '...y se siente allí comúnmente como lengua propia'. Determinats acadèmics, com Gregorio Salvador, en sintonia amb el que volia el govern de la Generalitat valenciana, no van ser aliens a aquest canvi. A qui pot sorprendre que el PP i el PSOE hagin donat una passa més en la consumació del lingüicidi de la que fou primera llengua del país?

Catalunya és una nació, tant si ho diu com si no ho diu un text legal. L'estatut no ho dirà, perquè el significat de les paraules el dóna qui té el poder. I el poder de decidir sobre la seva pròpia nació no el tenen els catalans, sinó la Nación, és a dir un Estat que representa majoritàriament la nació dels espanyols.

La història de les paraules és prou explícita. Vegem què passà amb el verb NASCOR «néixer», d'on ve el substantiu «nació». És GNA el grau zero de l'arrel indoeuropea GEN- ('infantar, parir'), d'on prové el mot llatí «genus» ('llinatge, origen'), i els nostres «geni», «indígena», «ingenu» (o sigui 'natural de' o 'nascut a'); i de GEN-MEN, vet aquí «germen», «germà»; i de GIGNO, que dóna mots com «engendrar», «genital», «primogènit», «progenitor», i «benigne» ('de natural bo') i «maligne» ('de natura dolenta'). Doncs, si a aquest grau zero GNA li afegim el sufix SKO, ja tenim el verb nascor i, és clar, també mots com «néixer», «nadiu», «nat», «natura», «nació», etc. No oblidem que d'aquesta família lèxica prové també el castellà «nada», que és el resultat a què ha abocat la reforma de l'Estatut de Catalunya. RES NATA ('cosa nascuda'): en el repartiment de l'herència llatina, el català es va quedar amb el substantiu (res) -açò sí, amb un buidatge de contingut previ (per quedar en «no res») i els castellans amb l'adjectiu -açò sí, substantivat (nada). Així que, després de passar per Madrid, el potent projecte estatutari, sortit del forn amb molta pasta i el 90% de suport del gremi de flequers, duu el camí d'esdevenir «nada» o «casi nada».

Però tornem als mots, per retrobar en un sentit espriuà l'autèntic camí d'accés al ple domini de la terra. «Nación», diu eMaría Moliner 'comunidad de personas que viven en un territorio regido todo él por el mismo gobierno y unidas por lazos étnicos o de historia'. Cap problema, doncs, per als governants des de Madrid a acceptar la denominació genèrica de nació espanyola. La definició de la RAE és encara més estatalista: 'conjunto de habitantes de un país regido por el mismo gobierno'. El llenguatge no és innocent i ambdós diccionaris espanyols donen entrada a una segona accepció, que diu 'conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común'. Clar, aquesta definició ja no encaixa amb la Nación, a no ser que hom negui de soca-rel la realitat plurilingüe i pluricultural de l'Estat. Aposta la posaren en segon terme i referida encara exemplarment a la nació jueva, «que por alguna razón histórica ocupa un territorio dividido entre varios países». Si canviam els dos textos anteriors per un de més modern, eDiccionario del español actua(1999), M. Seco, O. Andrés i G. Ramos no s'allunyen gens de la mateixa visió nacionalista: «Grupo humano que, asentado sobre un territorio definido y con una autoridad soberana, constituye una unidad política»; mentre que en la segona accepció de la mateixa entrada nacional es refereixen a «grupo humano, gralm. amplio, de origen étnico, lengua y tradiciones comunes» (aquí ells posen com a exemple la nació àrab). Jueus o àrabs, sí, però nosaltres no, que no hi cabem si no és que esdevinguem independents i aleshores la definició que interessadament s'apliquen ens la podríem aplicar nosaltres.

Ara bé, si no volíem ser tan provincians i tancats que només miràssim el llombrígol del Cerro de los Àngeles (Km. 0) creient que és el del món -per cert, eDiccionario de la Lengua més antic, de 1611, de Covarrubias, diu de nación: «vale reyno o provincia estendida, como la nación española»-, guaitaríem a l'exterior, per exemple, a l'Oxford Dictionary, que diu: nation 'large community of people associated with a particular territory usu speaking a single language and usu having a political character or political aspirations'. Curiós: aquí es parla d'una comunitat ampla de persones associada a un territori concret ja sigui parlant una llengua pròpia, ja sigui tenint una personalitat política o aspiracions polítiques pròpies. D'acord amb el model anglès, el concepte «nació» seria perfectament aplicable als ciutadans de Catalunya, però amb prou feines ho seria als Països Catalans (només per allò de la llengua i no per ara a la consciència política ni a un model propi, ja que les Illes i el País Valencià es limiten a reproduir mimèticament i provinciana el sistema de partits estatals.

Finalment, mirem a casa nostra. Heus aquí eFabra (1932): «Nació.- Reunió d'homes, generalment de llengua comuna, que tenen institucions i costums anàlegs i un sentit d'homogeneïtat social i interès mutu». En aquest diccionari, allò del «conjunt d'habitants d'un país regit per un mateix govern» va en segon terme; a l'inrevés que en els diccionaris espanyols. La definició que dóna el D.Ll.C. de la GEC és més completa: 'Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i una voluntat d'organització i de projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en un estat'.

Per no esgotar la paciència del lector, ja no continuaré analitzant les entrades relatives al mot «nacionalisme». Puc assegurar, però, que el resultat d'aquesta cala en la lexicografia comparativa dóna igualment resultats ideològicament prou reveladors de com actua el poder sobre els significats.

En no prosperar a Madrid l'article 1 del projecte estatutari («Catalunya és una nació»), un crani privilegiat, en Duran i Lleida, cregué haver descobert l'alternativa pragmàtica: Catalunya és... «una històrica nació». Subtil troballa; però a la Moncloa no hi van picar. Si l'adjectiu és restrictiu no es pot emprar davant el substantiu; així, per exemple, no és gramatical dir «una geriàtrica clínica» per dir una clínica geriàtrica. Si hom acceptava històrica nació («...en pie famélica legión»), havia d'emprar l'adjectiu «històrica» com a complement explicatiu de «nació» i aleshores hauria estat equivalent a «nació històrica». No va passar! Una nació històrica continua sent una nació, en el present i, si en té, en el projecte de futur. En canvi, una històrica nació, posant tot l'èmfasi en el caràcter de passat (allò que vam ser!) podria haver satisfet els qui ens neguen el pa i la sal..., si no fos estat que els assessors lingüístics van advertir del parany que en Duran els parava. No, no van picar tampoc. Ara sembla que han duit la nació al llimb del preàmbul estatutari, on jurídicament no és carn ni peix, condemnats a ser un sentiment que algú va expressar al Parlament una vegada. Per què han continuat espriuanament «llepant la mà que els ha fermats des de tant temps al fang»? Doncs, perquè a Espanya hi ha qui sap des del temps de la Gramática de Nebrija que «siempre la lengua fue compañera del Imperio» i en els Imperis uns quants comanden i els altres són súbdits. Ciutadans iguals en un Estat de Dret? Falòrnies! Mentre es mantenguin les a-simetries a favor dels poderosos, s'ocultin les balances fiscals, no desaparesqui l'Audiencia Nacional..., la decapitació de Fungairiño o el retorn dels papers de Salamanca no deixaran de ser anècdotes, encara que simbòliques.

Per ventura, si Catalunya continua sent una nacionalitat, i com a nacionalitats són definides Andalusia, Aragó, Canàries, la Comunidad Valenciana, etc., com ens haurem de definir nosaltres, peculiars individus (idiotes, en sentit etimològic) de les illes Balears?

[Publicat a Diari de Balears, el 10 de febrer de 2006]