Tenc simpatia per la gent capaç d'indignar-se davant fets que no són de rebut. Indignar-se és ser crític, anar viu i al capdavall ser viu. Avui, però, escric sobre una mena d'indignació a-crític, i per tant, falsa. Sovint llegim escrits a la premsa, enviats per partits polítics de tot pelatge, en què s'empra una retòrica de la indignació, que, com la clara d'ou batuda, puja i puja, i arriba fins i tot als titulars. Com aquests: «Coherència, Sr. En Tal!», «Quina barra, Sra. Na Qual!», «Les incoherències i el cinisme de l'XX d'allà deçà», «Canviï de rollo, Sr. Director General!» i d'altres per l'estil.

Però la distància entre la vivència de la política per part dels qui la protagonitzen i la percepció dels qui l'experimenten i àdhuc la pateixen pot arribar a ser sideral. Tal vegada, faríem bo, uns i altres, de relativitzar-ho. Uns, perquè l'escalada verbal fa el globus hiperbòlic tan inflat que rebenta; els altres, perquè tampoc no és bo passar del tot de tot, essent com és la política una activitat tan important i necessària. D'altra banda, el fet que els presumptes enemics acèrrims vagin després a la mateixa processó i parlin més o menys educadament compartint melindros o vino españoi pastes a la Fitur de torn no col·labora a dignificar la política davant els ulls de la gent. Aclarim tot d'una que em sembla bé que les tensions normals en la competició política no deteriorin fins a extrems irreversibles les relacions humanes, però entre açò i una indignació que apareix com a histriònica hi ha un abisme.

Anem a pams i no a canes. Qui hagi seguit alguns dels temes estrelles de la política menorquina dels darrers vint anys (les promeses d'obres faraòniques a la badia de Ciutadella, el desviament de la carretera general al seu pas per Ferreries, els preus abusius en els bitllets d'avió -malgrat la qualificació de servei d'interès públic-, etc.) entenc que tindrà motius de desànim. Quants d'anys parlant-ne sense que se n'endevini cap solució! Entra dins una certa lògica que el Partit Popular de Ciutadella retregui al portaveu del PSOE, que en el programa electoral de 1995 d'aquell municipi el socialista apostava per construir un dic a la badia i que encara el mes de setembre de l'any passat demanava a la seva executiva insular que recolzàs davant el govern de Madrid l'adscripció de la làmina d'aigua al Govern balear per tal que pogués emprendre la grossa actuació.

I ara que, amb gran alè de molts menorquins, el Ministeri de Medi Ambient ha enviat un escrit raonat per negar-se a la gran destrossa, esclaten els exabruptes. Cal assumir que les contradiccions hi són. Però rectificar a temps ha estat possible i molts ens en felicitam. Benvingudes siguin les contradiccions si suposen canvis socialment necessaris; en qualsevol cas, aquests sí que s'han de justificar i argumentar.

No són pocs els observadors de Fitur que han assenyalat com l'ajuntament de Ciutadella emprava les fotos de les platges verges del terme per vendre la imatge més turísticament amable del municipi. Igual es pot dir del Govern balear, el qual evidentment no mostra els scalèxtrics de carreteres i autopistes que ell mateix ha construït a l'hora de promocionar Mallorca. Contradiccions sí, però, repetim que benvingudes, perquè demostren millor que cap altre argument la bondat de les polítiques proteccionistes que a Menorca es van fer durant els anys setantes i vuintantes, en contra justament de les pretensions depredadores dels antecessors dels actuals governants provincials (subscric que aquí no som ni una nació, ni una regió, ni una autonomia; per ara, just som una província i tira peixet!).

Amb tot, convendria no oblidar qui eren els qui, des del nostre Parlament a finals dels anys 80, s'oposaven a la derogació de la llei de Centres i Zones d'Interès Turístic Nacional, una de les lleis més intervencionistes i antimunicipalistes del franquisme, quan Fraga Iribarne era Ministro de Información y Turismo, mantinguda contra vent i oratge democràtics pels governs de Madrid, d'UCD i del PSOE. Una iniciativa de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca, plantejada en forma de proposició de llei pel diputat d'Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya, Ramon Espasa (avui senador a les files de Ciutadans pel Canvi) la que va arrambar amb aquella llei. Repassem les hemeroteques i veurem el linxament mediàtic de polítics i poders econòmics de la dreta menorquina als responsables de promoure la declaració d'ANEI per a s'Albufera d'es Grau, Atalis-Prat de Son Bou, Trebelúger, costa sud de Ciutadella (Macarella, Cala Turqueta, Es Talaier, Son Saura fins a Artrutx), La Vall, Ets Alocs, Binimel·là...

Llavors, aquests paratges ara tan fotografiats i «presentats» -tenien expectatives urbanístiques, la majoria amb planejaments en fase d'aprovació inicial i/o provisional, la paralització dels quals era d'una gran complexitat jurídica. Servidor guard a ca meua un arxiu de perles cultivades en paper de diari: ...que si aquelles mesures nostres durien la fam al poble; que volíem regressar al temps de les cavernes; que teníem concepcions pròpies dels temps anteriors a la revolució soviètica; que es perdrien inversions de milers de milions de pessetes i allò seria la ruïna de Menorca i dels menorquins. Ves per on, quan hom veu les fotos de Fitur, està tranquil i un punt satisfet perquè el temps i els hereus de la mateixa gent que el criticava, i àdhuc l'insultava durament, ara li estan donant la raó. Qui no en té, de contradiccions?

És ver que dins les esquerres d'aquells anys no hi mancava gent que tenia un cert prejudici antiturístic, motivat, és clar, per com havien anat les coses (recordar com s'havien malmesos desastradament Cala Porter, s'Arenal d'en Castell, Son Bou o Cala Galdana, per exemple); però en això també es va anar assumint que el turisme era una indústria de serveis, una alternativa real a les turbulències en què havien entrat les indústries més tradicionals i, a mesura que s'hi reflexionava, es veia possible defensar un altre model turístic més respectuós amb l'entorn natural, que demanava millors serveis públics, ofertes diferenciades, etc. I açò sense necessitat de caure en els paranys dels qui ho feien gravitar tot entorn al dilema camps de golf sí o no.

Per no trair les ideologies respectives, les formacions polítiques d'esquerres s'han de mantenir lleials als seus idearis i quan tenen l'oportunitat de governar, han de cercar solucions eficaces per a tot de problemes. Han de procurar, més que no ho solen fer les dretes, a trobar-hi solucions justes. I per solucionar herències molt problemàtiques, algunes jurídicament irreversibles, generadores de gravoses indemnitzacions, alguns polítics d'esquerres s'han armat de paciència i pragmatisme i han hagut de negociar. Els votants poden avaluar el cost de les decisions, sempre i quan se'ls les expliqui amb total transparència. Així es podrà destriar el gra de la palla entre els qui intoxiquen amb memòria selectiva i els qui expliquen, proposen i acorden. Sempre es podrà prendre alguna decisió equivocada i hi haurà qui pensarà que s'hauria pogut fer millor; però als demagogs, tard o prest se'ls cau la careta rera la que s'amaguen i mostren llur real carota.

En fi..., que la coherència, en política, és una virtut poc coneguda. Al cap i a la fi, qui fa un excés de pública manifestació de congruència o n'exigeix molta a ca d'altri, a ca seua en sol ser força deficitari. És allò de qui veu el bri a l'ull d'altri i no la biga al propi. Què en direm d'en Mas, que abans de Nadal inflava el pit dient que CiU mai, però que mai, acceptaria un Estatut on no figuràs que Catalunya és una nació (a l'articulat, que és allà on val!) i que el finançament havia de ser concertat bilateralment? Què en direm del PP recaptador de signatures per un referèndum presumptament il·legal, i que el desembre de 2003, quan els populars tenien majoria absoluta a les Corts espanyoles, havien fet aprovar una llei que permetia dur a tribunals, i fins i tot tancar a la presó, els qui convocassin un referèndum il·legal? Aznar llavors pensava en el referèndum plantejat pel lehendakari Ibarretxe al País Basc; ara Rajoy pensa a salvar Espanya... (Aquest mes farà els 25 anys que un qui declara voler firmar el manifest del PP entrava al Congrés dels Diputats amb cridòria i trets de pistola i metralletes, amb ardor guerrero de salvapàtries). Paradoxalment, el PSOE, IU-ICV, ERC i altres han derogat aquella llei i, per tant, ara no es pot tancar a la presó ningú per convocar un referèndum. I qui clama contra l'intervencionisme estatutari, no recorda les lleis intervencionistes que va arribar a impulsar i aprovar quan governava?

Els grans depredadors de la història -Hitler, Stalin, Polh Poth, Franco...- aquests sí que actuaven amb coherència total, brutal, tot aplicant llur voluntat omnímoda. Així s'han escrit els episodis pitjors, pàgines molt negres per a la humanitat. Els bons governants, en canvi, governen des del coneixement de la realitat i de les circumstàncies, sabent que aquestes no deixaran de presentar conflictes entre el desig i el possible; tanmateix, sense trair la consciència pròpia. En política, s'ha de debatre molt i bé, per avaluar tots els caires d'una realitat polièdrica i acabar assumint el risc que tota decisió comporta.

[Publicat a Diari de Balears, el 3 de febrer de 2006]