La transmissió de la cultura popular juga al llarg del temps un paper ideològic. Els historiadors actuals han remarcat les mesures que els governants espanyols van prendre una volta Menorca fou posada en mans del governador comte de Cifuentes el 1782: enderrocar el castell de sant Felip, expulsar la població afecta als britànics, derogació de la franquícia comercial. En general, els espanyols tractaven d'esborrar qualsevol influència britànica.

Des dels seus orígens, l'expressió espectacular ha esdevingut tècnica de govern i s'ha utilitzat com a instrument del poder. Primer ho va ser a través de la religió, com a ritu que dissenyava unes formes de comportament, periòdicament celebrat per recordar-les i revalidar-les en un arc col·lectiu. Ritus oficiats per l'estament sacerdotal, vetlador de l'ordre espiritual de la comunitat, de vegades també de l'ordenació social i política. Després, amb l'emersió d'un poder civil separat del religiós, l'espectacle ha estat instrumentalitzat a diversos nivells per tal de servir de la millor manera possible al manteniment i la puixança de l'autoritat establerta.

Con motivo del fiel alumbramiento de la Sereníssima Señora Princesa de Asturias y efectuación de la Paz con la potencia Británica, es va promulgar la Reial Cèdula esmentada, que mesos més tard arribava a Menorca. Per la Pau de Versalles (1783), la petita de les Balears havia estat atorgada als espanyols i el comte de Cifuentes n'era el governador en nom del rei Carles III. L'historiador Miquel A. Casasnovas explica que els governants espanyols expulsaren tota la població afecta als britànics i posaren en marxa un seguit de disposicions per esborrar qualsevol influència anglòfila entre els menorquins, els quals, avesats als canvis de domini, es declararen de seguida fidels vassalls del monarca Borbó. Però no devien estar gaire segurs els nous dominadors de les fidelitats espanyoles dels menorquins, perquè el 30 de gener del 1784 el comandant de l'illa fa arribar la Reial Cèdula esmentada amb una carta adjunta per la qual s'insta les autoritats locals de Ciutadella a celebrar el parteratge de la Princesa d'Astúries i un escrivà testifica una Relación y breve explicación del festejo que se ha ejecutado en Ciudadela de la Isla de Menorca pel motiu ja esmentat.

Amb aquesta relació els Molt Magnífics Jurats de la Universitat de Ciutadella es guarden de possibles càstigs per incompliments de les disposicions reials, a la vegada que excusen el retard notori de les celebracions: «...Tanto el Predicador como los Gremios necessitavan de algunos dias para prevenirse y especialmente los dichos gremios, quienes por razón de su pobreza, no les era fácil afrontar lo necessario para demostrar el afecto grande que professan a su Soberano se vieron precissados a retardarlo hasta los días 8, 22 y 23 de Febrero, en cuyos dias y otros subsequentes se han efectuado cosas diferentes que para mayor intelligencia del publico se van á exponer en la substáncia que se sigue».

L'exposició dels actes constitueix un document interessant, no sols per veure com actuava el poder per crear sentiment nacional de pertinença espanyola, sinó també per comprovar la funció dels cerimonials teatrals i parateatrals -en algun cas aquests devien aconseguir impressionar la gent amb la seva espectacularitat-, que es posaven al servei de les idees dominants per «educar» el poble en el sentit que volien els nous colonitzadors. La cosa devia anar més o manco així, segons ho llegim al document: El diumenge 8 de febrer hi va haver Missa solemne a la Parroquial església. El Molt Magnífic Batle General i Jutge Ordinari i els ministres reials van al Reial Alcàsser del Governador i en la seva companyia i la de la noblesa i de «persones de caràcter», amb el Síndic dels Jurats portant l'estendard «que fue tomado a los moros en ocasión que la Isla fue conquistada por el rey don Alphonso de Aragon que hasta el presente se ha conservado en dicha Universidad» es dirigeixen cap a la Parroquial església per celebrar la Missa preceptiva. Allà els esperava el clero amb la Música. A continuació arriben els gremis, que venien amb tambor i pifre o altres instruments; cada gremi portava al davant el seu estendard o penó respectiu «y todos con grande compostura y orden tomaron sus asientos, de manera que jamás se ha visto una pompa igual, ni un tan numeroso concurso de personas». De fet, els gremis eren els organitzadors de les festes repartides al llarg de l'any i, per tant, també de les representacions de teatre que es muntaven en aquests marcs festius. El Sermó de la Missa era un altre moment destacat. El Predicador havia de fer palesos els seus dots oratoris i la seva gesticulació teatral per captar l'atenció del públic i fer més eficaç el seu missatge d'educació moral. Acabada la Missa, el Clergat feia barroca ostentació de la seva presència coral: el cor de frares (agustins i franciscans), preveres i jerarquies canten un solemne Te Deum.

A continuació, venia l'acte de retre homenatge al rei Borbó, el nou «Nostro Senyor» dels menorquins una volta arriada la bandera de Sa Majestat britànica. Passaren davant el retrat de Carles III, flanquejat pels seus néts Carles i Felip, retrat que es trobava en aquell moment penjat a la Sala a la banda oposada a la del retrat del General Governador de Menorca, comte de Cifuentes, «uno y otro con sus semblantes alegres pronosticavan felizidad grande a este Pueblo de Ciudadela».

Al fosquet, entrada del vespre, grans lluminàries per carrers i places, mentre repicaven campanes joioses i s'encetava un concert. Abans, però, hi havia hagut un rosari solemne cantat, amb els mariners portant damunt ses espatles la Mare de Déu «en su tabernáculo». Quan, més endavant, el dia 24 correspongui als llauradors o pagesos organitzar el rosari solemne, ho faran també amb torxes i vestits amb les casaques i altres vestits de blanc. Rivalitzaran amb els altres gremis en ornamentació i espectacle («...en medio de ellos un gran concurso de Angelijos [sic] vestidos de blanco y ricamente vestidos...»).

Paradoxes de la Història, un altre 8 de febrer, el de 1939, fou la data final de la Menorca republicana, que posava fi a la Guerra Civil i inaugurava la llarga postguerra; una data, anomenada popularment «sa girada», que el règim franquista celebrava també parateatralment amb desfilades vesprals de falangistes vestits amb els seus uniformes i portant torxes pels carrers principals de la ciutat fins arribar al Monument a los Caídos por Dios y por España, o sigui davant la negra i alta creu de l'Esplanada. Encara com qui ho vegi: aquella litúrgia impressionava la meua retina d'infant que no sabia ben bé què era allò de la desfilada amb «correatges», boines vermelles, camises blaves arromangades i calçons curts en ple hivern als reflexos del foc de les torxes en la fosca nit.

Però la cosa no acabava aquí. Qui encara cregui que la consciència nacional dels menorquins és naturalment i intemporalment espanyola, que esperi a la setmana qui ve, on si Déu vol, continuarem referint-nos a aquells fastos del segle XVIII. Mutatis mutandi, el naixement d'Elionor, filla del Príncep d'Astúries i de l'asturiana Letícia Ortiz, també ha servit al Poder per oficiar una cerimònia d'afirmació de la consciència nacional monàrquica dels espanyols. Ara s'ha fet, però, amb uns mitjans propagandístics infinitament més potents que els de llavores.

[Article publicat a Diari de Balears, el 6 de gener de 2006]