LA VIDA PER LA LLIBERTAT
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 16 Nov, 2008- “Que los fusilen a todos. Yo, el Rey”. Així d’expeditiu i terrible fou el dictum de dia 9 de desembre de 1831 escrit de puny i lletra i signat pel rei Fernando VII, anomenat “El Deseado” i tanmateix un dels més nefasts espècimens de la monarquia borbònica.
Eren passats per les armes el matí de dia 11 de desembre. El “pronunciamiento” de José Mª de Torrijos acabava regant de sang la platja de San Andrés (Màlaga). Una pintura d’Antonio Gisbert, al Museu del Prado, immortalitza aquella massacre, en què al costat del militar liberal moriren quaranta-vuit persones més, entre les quals hi havia un al·lotet de 15 anys, grumet de l’embarcació on viatjaren des de Gibraltar cap a les costes malaguenyes un grup d’enfervorits liberals que pretenien aixecar el poble contra l’ominosa etapa de governs de terror absolutista. Fou després que l’exèrcit dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís”, amb la conxorxa ordida pel mateix rei d’Espanya, hagués posat punt i final al Trienni Liberal (1820-1823). La repressió dels progressistes va ser tremenda. Molts es van haver d’exiliar –des de Gran Bretanya serien els qui importarien a Espanya el Romanticisme -, entre els quals es comptava el mateix Torrijos, que havia ocupat alts càrrecs en els governs liberals (en fou ministre de la Guerra) i abans s’havia negat a anar a reprimir els independentistes de les colònies espanyoles a Amèrica. El segle XIX amb el seu idealisme liberal, estava convençut d’anar pel camí dret i infal·lible vers el “millor dels mons” i aquells patriotes actuaven, probablement, amb més il·lusió que realisme, convençuts, en el mateix moment que els mataven, que si no havien aconseguit el triomf que esperaven, almenys deixaven el seu exemple per donar força i estímul necessaris als lluitadors que vindrien després.
“Que los fusilen a todos”. Però ells no eren traïdors. S’estimaven el país, la humanitat, que volien lliure de tot esclavatge...
“Que los fusilen a todos”. Doncs, entre els qui donaren la vida per la llibertat, sembla que hi havia uns quants menorquins. Si més no, figuren en la llista dels detinguts a la presó de Màlaga. Els seus noms s’identifiquen com a “de Mahón”: Francisco de Munde, José Olmedo, Esteban Suay Felíu, José Triay Marquedal, Pablo Castel Pulicer i Miguel Prast Preto. (Deseado Mercadal, basant-se en una nota de Ferrer Aledo, que només van afusellar Prats Preto i que un altre, Pablo Castell devia ser viu perquè un viatger amb aquest nom arribà a Maó l'any 1833; dels altres noms no en diu res. Les transcripcions dels noms no deuen ser prou ajustades: Mercadal, Castell, Pellicer, Prats...). És probable que aquests sis menorquins fossin ja a Gibraltar, on la presència menorquina no era gens rara, ateses les relacions establertes al segle XVIII i per mor de les conseqüències de les imposicions legals de les noves autoritats espanyoles. Una monografia de la catedràtica de la Universitat de Barcelona Irene Castells Oliván sobre aquells fets ajuda a entendre’ls. Manuel Flores Calderón, estant ja en capella, va escriure: “Avui morim aquí en la ignomínia. Qualque dia la Nació recordarà les nostres morts i ens aixecarà un monument”. En efecte, el tenen. La fossa en què hi ha les seves despulles és anualment honorada per republicans d’aquella zona del Mediterrani andalús.
Dia 11 del mes que ve se n’acompliran 177 anys (és igual si la xifra no és rodona). Potser qualque institució menorquina trobarà més fàcil homenatjar aquells romàntics afusellats per la Llibertat que no fer-ho als de la Segona República. Sia dit en aquests temps que corren, en què la memòria s’adjectiva d’ “històrica” i on assistim, una vegada més, a la resistència de l’Estat espanyol a fer justícia a les víctimes de la repressió franquista i a restablir-ne la dignitat a què tindrien dret en un Estat democràtic.
D’aquell succés Espronceda en va fer un sonet i García Lorca un romanç: “Entre el ruido de las olas / sonó la fusilería, / y muerto quedó en la arena, / sangrando por tres heridas, / el valiente caballero, / con toda su compañía. / La muerte, con ser la muerte, / no deshojó su sonrisa...”. Ai, Federico, que jeu, ell també, a una fossa comuna a prop d’un barranc de Víznar, on el van afusellar amb bales de plom i odi!
(Publicat al Diari de Balears, 16 de novembre de 2008)
"Si ahora yo te dijera
que es tu vida esa roca en que rompe la ola,
la flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,
aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,
aquel niño que azota la mar con su mano inocente...
Si yo te dijera estas cosas,amigo,
¿qué fuego pondria en mi boca,qué hierro candente,qué olores,colores,sabores,contactos,sonidos?
Y ¿cómo saber si me entiendes?
¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?
¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?
¿Cómo ahondar en tu invierno,llevar a tu noche la luna,poner en tu oscura tristeza la lunbre celeste?
Sin palabras,amigo;tenia que ser sin palabras como tú me entendieses".
José Hierro.