I en temps que s’escrivien aquests versos, tot i que ja es sabia que cada forma de govern era susceptible de degenerar, ni Homer cap poeta grec podien sospitar que vint-i-vuit segles més tard per aquesta zona de la Mediterrània nostra, la democràcia, nascuda a l’àgora grega, es veuria tacada de tanta corrupció, escàndols i mancances.

Però l’ésser humà, dotat de raciocini i amb la paraula com a eina de cooperació social, és capaç de dissenyar i dur endavant les empreses més nobles, els projectes més solidaris. Aristòtil va definir l’home com a animal polític, capaç de viure i conviure en societat, i la política com a la més bella i digna de les activitats humanes. La polis és l’espai del ciutadà, és a dir, d’aquell que, a la vegada, és capaç de governar i de ser governat d’acord amb les lleis. D’aquesta actitud se’n deriva la virtut cívica i aquest esperit, que ens fa interessar-nos en la vida pública i participar-hi activament, implica confiança. Si no ens tenim uns mínims de confiança mútua, no hi pot haver comunitat política i aleshores vivim sota sospita.

Fa trenta anys que vam deixar enrere la tirania d’un règim dictatorial. Una Constitució és vigent a l’Estat espanyol d’ençà del desembre de 1978 i ens ha permès viure en uns marges de llibertat que abans no teníem. És ver que té defectes que fan ombra a la nitidesa democràtica i que, en general, són el sèver d’una Transició mal consumada. Encara es va aixecant la pell de brau a la recerca de la veritat de les fosses i de la restitució de la dignitat robada a milers de persones injustament represaliades o fins i tot assassinades. En una de les seves columnes Isabel-Clara Simó es demana com pot ser que un abertzale no pugui presentar-se a les eleccions basques i Carlos Fabra pugui presidir la Diputació de Castelló. I jo em deman com pot ser que organismes d’Estat, que damunt el paper garanteixen el control i equilibri de poders, hagin esdevingut terminals dels partits del règim. La situació que es viu en el món de la Justícia, tal volta no vulnera qualque sagrat principi constitucional?

La política és bruta quan la societat també n’és, i aquesta és tant més bruta com més brutor hi hagi dins la vida política. És com parlar de l’ou i la gallina. El mirall de la política resulta ser despietadament fidel a la nostra societat. D’unes eleccions anticipades es pot derivar una nova victòria dels més corruptes de tots. No seria cap sorpresa. Convé saber-ho. La política es considera un art de realitats. Camus aconsellava als (bons) polítics una honradesa sense il·lusions, lleialtat assenyada i obstinació per enfortir la dignitat humana.

Més enllà del podrimer de determinades conductes d’alguns gestors i governants, sens dubte que és possible altres maneres –més netes, honestes i amables- de fer política. Amb dignitat, amb altruisme, pensant les coses que s’han de fer, perquè són necessàries, i explicant-les sense supèrbia i amb arguments sincers. En el convenciment que la veritat no és patrimoni de ningú en exclusiva. Disposats a dialogar sense apriorismes, capaços d’obrir les capses de cadascú per veure’n els seus continguts i assumir qualque cosa bona d’altri juntament amb el que tu tens per bo del teu.

Quan alguns han fet mesquina la possessió de la terra i altres fan orgullosa ostentació de savieses, una ciutadania pluridimensional, que no passa obligatòriament per la militància política partidista, ha de saber acostar-se al món, tocar de peus en terra, assumir algun compromís concret en una o més de les moltes causes justes i, si pot ser, no perdre mai el somriure.

(Publicat a Diari de Balears, 2 de novembre de 2008)