Poc te podràs creure la sinceritat del missatge d’aquell que, part damunt de tot, et vol vendre la moto; hi ha que veu penal i qui res no hi veu en la mateixa jugada.

Jordi Porta comenta una opinió de Javier Pérez Royo a El País, en què el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla es demana si pot ser instruït jurisdiccionalment el pacte entre dos Parlaments arbitrat en referèndum pels ciutadans destinataris del pacte. I amb llenguatge contundent es contesta: “Jurídicament és possible fer-ho, però políticament és un disbarat. I la Constitució i els Estatuts d’Autonomia són simultàniament documents polítics i normes jurídiques”. Que no se’ns escapi, darrera els tecnicismes, el fons del que s’està parlant: la sentència d’un Tribunal Constitucional, la composició del qual és producte d’un procediment farcit de vinculacions polítiques i recusacions partidistes, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Si aquesta sentència no desmenteix els continguts que ja se n’han filtrat, fer cas del seu veredicte, segons Jordi Porta, és gairebé un insult al funcionament democràtic del país. Per al president d’Òmnium Cultural el problema és polític, no jurídic. Sembla que des d’altes magistratures de l’Estat fan abandonar tota esperança a aquells que voldrien revisar el marc institucional democràticament si no passen pel consens (o si més no per una amplíssima majoria) de tots els espanyols.

Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate. Aquests mots, que Dant va veure escrits dalt de la porta de l’Infern, no poden ser els que imperen en un Estat democràtic. Com poden trobar un encaix satisfactori les nacions de matriu no castellana dins l’Estat espanyol si unes Institucions Supremes conviden els ciutadans d’aquestes a abandonar-ne tota esperança? Com si la Constitució fos per a ells la ciutat sofrent de l’etern dolor del Dant –que no ho és, que mai no ho hauria de ser!-, agre fruit de lectures interessades. Una Constitució que té trenta anys, però que no és cap text sagrat intocable amb sacerdots suprems que en marquin infal·liblement allò que és i el que no és..., no ens fa assentir a la dita castellana “Doctores tiene la Iglesia”, perquè ni la democràcia és una litúrgia amb dogmes ni els doctorats s’atorguen en seu partidista.

Porta Ribalta diu que en les anomenades ciències humanes i socials les implicacions ideològiques i polítiques són inevitables. I sí que ho són: tant en les opinions pròpies com, per què no, en les de J. Pérez Royo. No fa gaire vaig llegir “Crear el mundo con el lenguaje” (a El Cultural d’El Mundo), un text de Francisco Mora, catedràtic de fisiologia de la Universitat Complutense de Madrid, , en què s’analitza, des de la neurociència cognitiva, la importància del llenguatge. “Una llengua [ho traduesc] és una manera no sols d’anomenar el món sinó de veure’l i concebre’l de manera diferent a com es fa mitjançant la utilització d’altres llengües”. L’exposició em va semblar objectiva. En acabar, l’autor va escriure: “Todo esto viene al caso para resaltar algo que yo creo que es importante en el contexto de España...” En aquest “yo creo”, hi havia el brou calent ideològic, la interpretació segons un biaix personal, ja no científic. En efecte, tot el que a mi em servia per enfortir el respecte i la protecció de la diversitat lingüística dins l’Estat espanyol (com recull la Constitució, d’altra banda), al catedràtic madrileny li servia de pretext per carregar-se els plans d’estudi de catalans, balears i bascos. Tanmateix, em semblà prou plausible el darrer enunciat del catedràtic Mora: “Tota decisió política d’importància cabdal s’hauria de prendre sempre amb el coneixement profund del seu significat biològic”. Açò deu valer també pels bisbes en el tema dels embrions humans.

(Publicat a Diari de Balears, 26 d’octubre de 2008)