Com a botó de mostra, en efecte, vos assegur que és prou difícil trobar a llibreries de Menorca les obres de l’eivissenc Jean Serra (El-Biar, Alger, 1952), ni que alguna d’elles s’hagi publicat a editorials ben conegudes. Per sort, tenc davant els ulls un llibret que, llegit d’una tirada, m’ha semblat esplèndid. Quadern d’Astúries (Documenta Balear, 2008) és quelcom més que un llibre de viatges, és una història d’amor. “Quan m’enamoro d’un lloc, tinc la necessitat d’evocar-lo per escrit”, ens confessa a tall d’excusa l’autor. Durant l’estiu del 2005 va visitar el Principat d’Astúries de la mà de dos poetes en llengua asturiana, Xuan Bello i Vanessa Gutiérrez, a qui havia conegut, i traduït, al XVII Seminari de Traducció Poètica de Farrera. I com que els traductors construeixen ponts de coneixement, de comunicació i diàleg, doncs, Jean Serra ha transitat cap als llocs on la poesia d’aquells dos literats asturians troba les fonts d’on brollen els seus versos.

Açò d’escriure sobre el que hom va descobrint és qüestió de la mirada. Una obvietat. La mirada de qui arriba d’un altre país –d’una altra cultura -, la seua explicació i la seua manera d’entendre l’altri és una forma, metafòrica si es vol, d’apropar-se al país “estrany”, a la seva societat i als seus paisatges geogràfics i culturals. Així ho considera el Vicent S. Olmos (Les mirades del viatger; Afers 2007), per al qual açò és “conèixer l’altre i conèixer-se un mateix observant-se a través dels ulls dels desconeguts acabats de descobrir, dels que hom vol conèixer”. Tot rau en l’interès de la descoberta. El viatger, que veu les coses per primera vegada, experimenta aquesta sensació de plaer o displaer, d’admiració o de rebuig, que integra en l’experiència pròpia. José Saramago, autor també d’un magnífic llibre d’aquest gènere (Les maletes del viatger), cita Proust en aquest punt: l’acte veritable de descoberta no consisteix a trobar noves terres, sinó a mirar amb nous ulls. Precisament és el que fa Jean Serra. Però, a la vegada, allò que li ve de nou com a fruit del seu interès per conèixer li pot servir també per confirmar intuïcions o reforçar conviccions. Així la influència de la història en la configuració d’un poble; la biografia per entendre la personalitat d’un individu i el fet primordial que “tant un poble com un individu es puguin desenvolupar i expressar en plenitud completa en una llengua determinada”, la que haurà “anat impregnant, a través de generacions, amb tot de topònims i microtopònims, la geografia col·lectiva i familiar”.

Xuan Bello viu al centre del món – un indret que està a la mateixa distància de les estrelles com qualsevol altre lloc de la Terra -, tant que n’ha escrit una Historia universal de Paniceiros, per retratar, en una llengua que pocs parlen i menys encara llegeixen, la vida d’una aldea d’una quarantena d’habitants. Hi ha vist com moria un món i en vol donar notícia. S’hi escolta el silenci (“gràcies als sons naturals el silenci es constata”); s’hi veuen els colors del paisatge, els hórreos i l’arquitectura popular, les hortènsies dels jardins...; Gijon, Oviedo, Luarca...L’escriptor eivissenc garbella en aquestes aigües i tradueix perles escollides, poemes, facècies de narrativa oral...; però hi troba també les semblances amb elements de la cultura ancestral del seu propi país pitiús, explica la petja dels anys asturians del poeta mallorquí Miquel Ferrà i el seu breu epistolari amb Maria Antònia Salvà, fa referència a Rafael Riego (amb el franquisme la placa on figura el nom d’aquest polític i militar asturià va ser “transformada”: “Plaza del Riego”; actualment se li ha tret l’article) i es dedica un bell espai a Jovellanos (“Un enemic del poble”). Diu molt en poques pàgines, i ho diu tan bé, en un estil tan depurat i senzill, que la mirada del viatger és una festa per als ulls del seu lector.

(Publicat a Diari de balears, 19 d’octubre de 2008)