Abans (ironia!, enguany fa 60 anys de la seva Declaració Universal), els drets es fonamentaven en un ordre autoritzat (el tomista, per exemple) o en un jusnaturalisme racionalista creador d’un ordre. Sempre hi hem de cercar un context social i històric concret. Així, no era factible el moviment feminista a l’Edat Mitjana (encara que hi haguessin notables anticipacions), com tampoc no era possible l’ecologisme abans de la Revolució Industrial, quan el planeta apareixia als ulls de la gent com una font inexhaurible de recursos i els efectes negatius sobre la reproducció de la vida eren quasi impossibles de mesurar. Passa que en sorgir un nou imaginari social, la realitat es transforma a la seua imatge. En ple segle XIX, a La democràcia a Amèrica, Alexis de Tocqueville considerava que el principal efecte de la democràcia era fer que l’amo i el servidor esdevinguessin estranys, posant-los un al costat de l’altre, en tost d’un damunt l’altre com era habitual.

La jerarquització dels drets humans (el de la propietat part damunt d’altres drets socials) no és, doncs, ni el reflex d’un ordre natural i objectiu, ni l’expressió de la racionalitat creadora d’un codi d’obligacions universal i abstracte. És, ben altrament, fruit de la historicitat de la consciència i la praxi crítiques dels “exclosos”, dels sense drets, que, arribats en un cert punt, van començar a cridar “no hi ha dret”. En aquest crit hi ha el senyal d’una presa de consciència: que la situació en què es viu no és humanament suportable, per bé que molts vulguin justificar-la com a natural o providencial.

Els paràgrafs anteriors, extrets no literalment d’una reflexió crítica sobre la construcció històrica de l’imaginari propietarista, són de Demetrio Velasco, catedràtic de Pensament Polític de la Universitat de Deusto, i crec que poden ajudar a entendre la indignació de molta gent pels fets actual, d’uns dies que no són precisament de vi i de roses.

Del que està passant què direm? Que no hi ha dret! Els qui no han fet ni fan per treure de la pobresa severa més d’una tercera part de la humanitat estan negant, una vegada més, el pa i la sal a qui s’enfonsa amb sous rebentats o ja a l’atur mentre estan “rescatant” (rescatant per a qui?) uns bancs en fallida. No s’empegueeixen els mandataris del Grup del 8 per no haver arribar ni a la meitat dels fons que es van comprometre a destinar per lluitar contra la fam al món. Qui, si no la mateixa ciutadania, els hauria de fer empegueir? Segons l’Organització Mundial de l’Alimentació, amb uns 30.000 milions de dòlars anuals es podria garantir el menjar dels països més colpejats per l’actual crisi alimentària. El Director de Veterinaris sense Fronteres, Gustavo Duch, ho denunciava fa pocs dies a la premsa, després de conèixer les xifres que el govern nord-americà ha posat damunt la taula per al pla de rescat. Si no comporta una modificació radical del sistema financer que ens ha duit a aquesta crisi, d’açò se’n diu socialisme per a rics. Ara demanen més desregularització laboral i la setmana de 65 hores. On queden les conquestes socials de dècades de lluites obreres?

La indignació i la consciència bateguen en el crit de “no hi ha dret”. Davant la globalització que deslocalitza empreses i empobreix milions de treballadors de tot el món, convé que s’universalitzin els drets i la consciència de l’explotació si no volem patir més desfetes. Per començar, tant de bo que s’estengui arreu del món que “no hi ha dret”. Quan aquest crit hagi esdevingut un clam, potser renaixerà l’esperança per a milers de milions de persones. Si no, ja ho veim: milers de milions de dòlars de l’erari públic flueixen en llibertat urgent per assegurar el sistema. Que equival a assegurar el desordre del món.

(Publicat a Diari de Balears, 4 d'octubre de 2008)