L’Alt Rei En Jaume
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 21 Set, 2008- El 2 de febrer de 2008 ha fet 800 anys del naixement del Rei En Jaume. Que qui és aquest personatge? A Mallorca, certament, una important icona de l’imaginari popular. No tant així a Menorca, on la “conquesta” va anar a càrrec d’un dels seus néts, el rei Alfons el Franc (17 de gener de 1287).
Tanmateix, si fèiem una volta per sa Contramurada de Ciutadella, veuríem que un tram, el que toca la plaça d’Artrutx, es diu “Avda. Conquistador”. Doncs, el Conqueridor no és altre que Jaume I, fill de Pere i de Maria, nat a Montpeller el 2 de febrer de 1208 i va morir el 27 de juliol de 1276, una llarga vida segons la durada normal en aquella època.
Si la capacitat de contar històries és un fet indestriable del poder, no és estrany que en diferents moments històrics el poder hagi manejat aquesta figura. Així, durant l’Edat Mitjana se’n destacà la faceta de conqueridor, durant la Contrareforma se’l presentà com a rei catòlic, el romanticisme i la Renaixença el representaven, pel fet de crear el regne en la mar (Mallorca) i el regne de València (després de conquerir Múrcia va lliurar aquest regne a la corona castellana) com a pare fundador de la Catalunya Gran o Països Catalans, que alguns en deim ara. El període franquista va insistir en la dimensió hispànica de la tasca de Jaume I: els llibres de text d’història nacional espanyola el posaven després del Cid i abans dels Reis Catòlics, personatges emblemàtics en l’expansió espanyola per la península Ibèrica i després imperialment arreu del món, que conduïen com un destí inexorable des de Viriato (“pastor lusitano”) fins al “Caudillo” Franco. No hi ha mancat recentment qui hagi considerat Jaume I com un dels pares de l’Espanya de les autonomies, la qual cosa em sembla força exagerada. Relacionar el sistema de la monarquia catalanoaragonesa (model confederal) amb la descentralització administrativa (feta de dalt a baix i sense afluixar vells vincles centralistes) de les “Comunidades del Café para Todos” és voler forçar molt les coses.
Fundador de la pàtria catalana? Mite romàntic? Homenot medieval, barreja de brutalitat en la batalla, no exempta de moments de gran dignitat, i astúcia per superar tot d’intrigues i paranys? Que cadascú commemori i celebri el que més li plagui. Però, essent que l’actual territori de la nostra llengua és resultat de l’expansió del rei En Jaume, quedem-nos amb un dels consells prudents de la seva gran crònica (Llibre dels Feits): - Tant de mèrit o més té conservar una cosa que el fet mateix de conquerir-la.
Conservem, doncs, tots i entre tots la llengua que ens agermana. Josep M. Pujol, professor de la URV i un dels millors especialistes en l’obra de Jaume I, comentant la dinàmica “poc fina” que hi ha actualment entre els governs autònoms amb seu a Barcelona i Palma d’una banda (benvinguda la recomposició de l’ Institut Ramon Llull!) i a València, d’altra, considera que en part “és conseqüència d’un fet que en el seu moment va ser positiu però que després s’ha convertit en una cosa que pot arribar a ser negativa. Per raons polítiques i de l’època Jaume I no va poder fer un regne unitari. Però això no és cap maledicció; ell va ser, de fet, qui va imposar una estructura confederal als seus regnes (...) Fins a 1714 el sistema polític hispànic es basava en aquest confederalisme d’origen catalanoaragonès. I això és molt bo i ara ho veiem, que és molt més democràtic (parlant en uns termes que no són propis de l’època, és clar)”.
Recomanació final: -Si es diu que tota la història és història contemporània, facem nosaltres també una interpretació particular d’aquells “feyts” d’ara fa 800 anys! Per què hauríem de negar una part important del nostre llegat polític, precisament per raons polítiques o perquè algú ens marqui des de fora allò que en cada moment ha ser allò políticament correcte?
(Publicat a Diari de Balears, 21 de setembre de 2008)
I a qui correspon fer pedagogia de la història per a recuperar-la(estructura social i política, teixit cultural, lingüístic, econòmic, etc)?
Les institucions empren aquests fets per a deixar un cartell commemoratiu de qui vam ser, però tenen clar que no ho volen tornar ser (PP i PSOE), així escriuen que les Illes tenen personalitat històtica, però prou. En queda només el discurs. L'endemà cal trabllar per la unitat d'Espanya.
Potser les entitats culturals menorquines (també balears) podrien tenir una programació ampla i variada sobre tot aquests llegat històric, ric i valuós, per traslladar-lo a la societat civil, però prefereixen la repercusió espanyola (castellanoparlant; conferenciants, premis, actes... -perquè arriben més enfora-) de les seves activitats més que no pas difondre d'on venim i el que volem ser en base al nostre passat.
No ho trobes Joan?