Passàvem a l'Institut balanç del trimestre, ja amb les notes posades. Un alumne, en representació d'un grup, contestava amb evasives i ambigüitats les preguntes compromeses. Què opinava de l'ambient del curs el grup que ell representava? Responia: és que opinar a favor o en contra modificaria l'ambient que hi ha? I dels professors? Doncs deia que són el que són i encara que digués que són dolents no per açò millorarien, o sigui que millor dir que ho fan satisfactòriament i tots contents... -contestava amb una certa insolència.

Una professora comentava que aquest alumne donava unes respostes molt polítiques i ell ho acceptava i afegia: -M'estic plantejant seriosament dedicar-me a la política per administrar els impostos de la gent. Ara pens que potser va dir «robar» en tost d'«administrar», però no té importància. Algun professor es va indignar; jo reconec que vaig sentir una sensació bastant agra davant aquella visió descarnada i encara crec que injusta de la dedicació a la res pública.

Tanmateix, per poc que ho considerem, tal volta arribem a entendre què passa per dins el cervell d'un jove estudiant, és a dir, d'un jove sense ofici ni benefici, en contemplar el fet de «ficar-se en polític» com a una bona manera de guanyar doblers.

Qui era, per cert, aquell polític que va ser alcalde de Benidorm que confessava en un arravatament de sinceritat que ell s'havia dedicat a la política per fer negocis? (Bé, en realitat, va dir «para forrarme»). Sí, home, aquell que va ser ministre i ara és portaveu de la oposició... Aquell que va intervenir de prop les caixes d'estalvi del seu país perquè invertissin en un gran parc temàtic que acaba de fer fallida i vessa de problemes financers, amb algun familiar i amics estratègicament situats en la seva terra mítica. Ho va dir descaradament i el missatge cala: «som aquí per guanyar doblers». I qualque cosa qualla quan veim que un Tribunal Superior de Justícia sentencia que les obres d'un túnel mallorquí es van fer amb prevaricació comprovada, però el prevaricador no va anar a presó perquè el delicte (perquè, de delicte, prou que n'hi va haver, a judici del Tribunal!) feia uns dies que havia prescrit. I el cas Pallerols, i el tema del 3% a Catalunya, on el fiscal Mena no ha pogut trobar-ne ni els indicis...

Diran que els partits poderosos ho fan per finançar les campanyes electorals, que cada cop són més escandalosament cares. És clar que quan guanyen les eleccions els bancs els perdonen (els condonen!!!) el deute. No hi fa res que sigui un deute de mil milions. No hi fa res que els qui ara es queixen dels qui governen hagin estat també beneficiats per les mateixes pràctiques. Quanta generositat bancària! Com poden tenir la barra de dir que açò és pràctica habitual i que els de la dreta també ho van fer! Com si fer-ho com els altres els eximís de culpa! Doncs, molt malament tant per a uns com per a altres, que en açò es deuen semblar com dues gotes d'aigua... bruta! Sí, però el cas Filesa va acabar amb el responsable de finances ingressant a la garjola, i uns anys després Josep M. Sala exerceix de bell nou de ciutadà respectable, passat pel purgatori de la penitència rehabilitadora.

Davant aquest panorama, qui pot trobar estrany que aquell al·lot de l'Institut digués el que va dir?

Un alcalde popular que donava permisos d'obra, malgrat que aquestes obres no haguessin pogut obtenir llicència ajustada a dret, era el mateix que demanava als beneficiaris que se'n recordassin a l'hora de votar. No sé si molts se'n recordaven, però no eren pocs els que hi consentien i hi venien bé amb aquella corrupció, perquè, en efecte, el reelegien. Els devia fer gràcia i, en el fons, devien considerar interessant aquelles actituds (avui per tu, demà per jo). Aquell batle llegendari deia que els càrrecs tenen «agafes». Imagini's el lector què es pot agafar des d'un càrrec...

Després hi ha allò de les donacions anònimes, que són legals mentre no es legisli en sentit contrari canviant la llei de finançament dels partits polítics. És possible que açò de les donacions respongui a un sentit de gratitud que honora la noblesa dels ventres agraïts i de la mà que para. Les sol·licituds de donacions fetes sota amenaça de bomba són ben bé diferents: aquestes són il·legals. Naturalment que són extorsions; no convé relativitzar-les. Quin panorama! Davant ell, què pensa el votant d'aquells petits municipis en què arreu s'ensuma la prevaricació i els tractes de favor. Aquells municipis no gaire grans, no gaire més dels vint mil habitants, en els quals, precisament en ser petits, la gent sap amb noms i llinatges qui en són els beneficiaris i es pot comprovar en la vida quotidiana com van pujant per a ells els beneficis? Què pensa aquell ciutadà votant fidel d'un partit, en acabar un mandat i passar balanç de promeses i realitats? Ell no sols valora les inversions públiques, sinó que tal vegada també deu avaluar com han afavorit les gestions i decisions administratives dels seus les esferes (les butxaques, els talecs, les beasses, etc.) privades dels participants en la vida política i econòmica. I què pensa el votant quan veu que el representant del partit que ha votat ha «tret partit» del seu pas per la política?

Jo no ho sé què pensa aquest votant; tal vegada no pensa res i fa com en aquells temps de l'antic règim (el mal no és d'ara) en què, com cantava el poble, no hi mancaven els «quatre pillos de dalt la sala que mos roben ses contribucions». O sigui que uns pocs feien l'Havana, un estol d'ocellots volava al seu entorn espigolant les deixes dels sacs de farina, mentre molta, molta gent callava. I quin remei! Eren temps de dictadura i els negocis es feien així, amb total impunitat, amb obscurantisme. Tothom sabia qui eren els qui se'n lucraven, però el silenci era segur, imposat; hi havia por. Ara que, en canvi, presumptament tenim una premsa lliure i hi ha llibertat d'expressió, la societat sembla en estat permanent de letargia.

Què està passant en aquesta pobra, bruta, trista, dissortada democràcia de casa nostra? Ca nostra o la «cosa nostra»? Els negocis que no existien i ara hi són, les propietats que abans no tenien capital i ara en tenen..., ja se sap: doblers criden doblers, i encara que vas entrar sense ofici, surts amb el benefici.

Avui per avui, qualsevol apel·lació a la moral seria, en aquest cas, del tot impertinent. Una impertinència!