En temps de tribulacions (tribols com es diu en “modalitat menorquina”, segons el decimonònic diccionari Ferrer) no convé fer canvis (“no hacer mudanza” recomanava el díctum jesuític).

Tanmateix, qualque canvi s’haurà de fer si el govern espanyol vol atacar la malaltia de la crisi econòmica, que està pujant la febre un dia rere altre.

Mentrestant, per començar, no aniria malament que repassàssim de tant en tant la nostra memòria immediata mitjançant, per exemple, les hemeroteques. Així podríem adonar-nos del que deien alguns ideòlegs amb ínfules fa uns anys i contrastar amb el que passa i diuen ara. Un articulista de la premsa espanyola a Balears, especialitzat a ventar manyonfles a tort i a dret a qui no s’avé amb ell (o sigui, amb la seva particular veritat), escrivia el 1999 al seu mundialista diari una de les seves diatribes habituals, aquella vegada dirigida contra uns professors universitaris d’Economia que alertaven dels perills del creixement de la renda en termes absoluts i advertien de la feblesa de les bases econòmiques al nostre país. Arrossegat per una riuada neoliberal, afirmava aquell escrividor pontifical que cada economia produeix els professionals que precisa. Així semblava voler liquidar els qui defensaven una millor qualificació professional a les nostres Illes, comunitat amb un dels índexs més alts de fracàs escolar. “Pitonisas del desastre” en deia dels qui, des dels seus raonaments i coneixements acadèmics, reclamaven major atenció al “capital humà” i qüestionaven les polítiques enfollides del desenvolupisme balear durant, si més no, els, fins a llavors, 16 anys de governs de dretes, als quals hauríem d’afegir, després d’un breu interregne, quatre anys més de matisme destructor.

La ignorància no és eximent i tots sabien, o bé haurien d’haver sabut, que el creixement de la renda de la dècada passada era més tost una anomalia. En època de vaques grasses l’abundància no ens pot fer oblidar que la sort és mudable i que la roda de la Fortuna no està mai en posa. Quan vénen magres, girar la vista enrere ens pot ajudar, si més no, a resituar-nos i a aprendre dels nostres errors. De tota manera, la història bíblica de Josep i el Faraó ens hauria d’il·lustrar sobre la conducta humana, la qual, si en res es distingeix dels altres animals, és per la capacitat d’avançar-se al futur des de les lliçons de l’experiència.

Amb el reduccionisme esquemàtic que caracteritza la majoria de les anàlisis a la premsa diària, l’èxit de les economies es jutja encara a partir de les taxes de creixement del producte interior brut (PIB). Aquest, però, no deu ser un criteri sòlid. Els creixements desordenats, a la vegada que inflen bimbolles, distorsionen les polítiques públiques. Economistes seriosos posen en dubte que s’utilitzi la variació absoluta d’aquest indicador (que pugi o davalli el PIB) i que no es comptin, en canvi, altres valors com la renda per capita, que contempla també la variació de la població o el que reflecteix el benestar residual de les llars (diferència entre els ingressos i les despeses necessaris per obtenir aquesta renda). Les regles (nomeia) per governar la casa (oikos) no haurien de sostreure’s a una certa lògica; diguem que l’economia hauria de lligar molt bé amb l’ecologia. Des d’aquesta simbiosi l’èxit d’una economia consistiria molt més en un desenvolupament (no sempre créixer equival a desenvolupar-se) regular i estable, compatible amb les variables socials de l’entorn: els recursos naturals, la mà d’obra disponible i formada a bastament, les infrastructures públiques i de suport, etc. En definitiva, que mai no s’ha de perdre de vista la cohesió interna que permet mantenir el capital social i els valors culturals d’una comunitat. Admetrem que la consideració d’aquests paràmetres no és gens habitual en les anàlisis publicades als mitjans informatius nostrats.

Una cançó popular menorquina ho deixa prou clar: “Ses porgueres que tu fas / qualque dia et faran a falta, / si no un dia, serà s’altre / que tu te’n recordaràs...”

(Publicat a Diari de Balears, 7 de setembre de 2008)