Nosaltres volem que Catalunya sigui un poble lliure, conscient i ben administrat. Nosaltres som més catalans que ells, que tant presumeixen de catalanisme”. Publicat al diari El diluvio, el 13 de gener de 1919 en plena efervescència del moviment obrer i la mítica vaga de La Canadenca, aquest text, i altres que publicà lligant la lluita obrera amb l’emancipació nacional de Catalunya, constitueixen, gairebé cent anys després, documents d’una actualitat sorprenent. Com aquest altre, fragment d’un discurs pronunciat el mateix 1919 a l’Ateneu de Madrid: “...I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

El 1919 s’aconseguia la jornada de 8 hores i es desbordava una violència sagnant pels carrers de Barcelona, de la qual el mateix Seguí seria víctima quan el 10 de març de 1923 era assassinat pels pistolers del Sindicat Lliure (o sigui, pels sicaris de la patronal).

En l’actual conjuntura, amb renuncies que farien posar en dubte el caràcter “no mesell” del nostre poble, les paraules de Salvador Seguí haurien de ressonar com cops de martell a una campana en la consciència de molts polítics i sindicalistes. Deixem de banda trets de retòriques passades, i centrem-nos en aquest “nosaltres”, referit amb seguretat a la classe obrera, a la qual no poden ser indiferents les situacions de colonialisme, entre altres raons perquè, en paraules d’Alfons Labrador, de CC.OO.: “el nostre sindicat ha tingut un paper molt actiu en el procés de construcció nacional amb uns objectius molt clars: reivindicar més poder polític i més autogovern i omplir de contingut social el fet nacional”. El Noi del Sucre destapa el doble joc de la burgesia catalana, que juga al regionalisme mentre beneficiï els seus interessos, però no té oi d’involucrar-se en els corruptes governs de la monarquia. Com han palesat els estudis de Josep Termes (La catalanitat obrera, Afers, 2007), “la democràcia i el catalanisme van néixer lligats a l’obrerisme i al món popular”. D’aquesta manera –explica l’historiador Andreu Mayayo-, el sindicalista combatia el lerrouxisme, el greu perill d’enfrontar les classes populars de Catalunya que duria a la destrucció de la nació catalana, i entenia els plantejaments, que li feien persones com Francesc Layret i Lluís Companys, de construir un subjecte polític, català i d’esquerres, que disputés l’hegemonia política a la Lliga regionalista de Francesc Cambó.

La directiva europea de les 65 hores, el tema del finançament de les comunitats autònomes, el nou intent d’escindir la nostra societat entre catalanoparlants i castellanoparlants emparant-se en presumptes drets individuals (només d’aplicació “regional”, però curiosament no al conjunt del territori “nacional”), la desactivació de l’Estatut català, el repunt de precarització laboral i la crisi econòmica que castiga en primer lloc les classes populars i pulveritza drets socials que hom creia consolidats, etc. posen de manifest la necessitat de no oblidar la nostra història.

Aquests i altres continguts es poden derivar de la lectura de “Sindicalisme i classe nacional”, el llibre que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha publicat recentment (Barcelona, 2008), del qual voldria continuar parlant en una propera ocasió, si més no per constatar algunes contradiccions entre els documents i la praxi sindical que s’observen i preocupen.

(Publicat a Diari de Balears. 24 d’agost de 2008)