Era Ministre d’Exteriors de Polònia quan el 1999 va signar l’ingrés del seu país a l’OTAN. Abans havia estat dirigent del Partit Comunista, amb el qual havia trencat el 1968, quan els tancs russos van entrar a Praga. Membre de Solidaritat, també va discrepar amb la deriva d’aquell sindicat i moviment polític, al qual no agradava el perfil laic de Geremek. S’oposà amb energia a les polítiques ultradretanes dels bessons Kaczynski.

De Bonislaw Geremek guard els apunts d’una entrevista que li van fer a Espanya el 1993 i m’han semblat força actuals, tot i que ja han passat tres lustres des de llavors. Alertava Geremek sobre el perill d’una sensibilitat política molt propera a les solucions totalitàries. Analitzà el fenomen que ara es diu ‘desafecció’ com el desencís de la societat en relació a la democràcia liberal i parlamentària realment existent. No se’ns escapi, tanmateix, aquesta complementació adjectiva perquè durant les dècades en referir-se als règims dels països de l’Est hom va parlar del socialisme “realment existent” com a volent marcar la inadequació del concepte ‘socialisme’ amb el que “realment” passava en aquells països, la URSS al davant de tots. Doncs, també la democràcia “realment existent”, o sigui, tal com funcionen avui els sistemes dits democràtics, constitueix una realitat que queda prou lluny del que mereixeria dur aquest nom.

Interrogat, amb intenció, sobre com crear una noció de ciutadania, de societat civil, més enllà de la referència nacional, Geremek es manifestava partidari de trobar un equilibri entre l’acceptació de les realitats nacionals i la societat oberta, on no hi ha lloc per als tribalismes. Per a Herder les comunitats naturals són la família i la nació. Marx deia que la comunitat més senzilla és la comunitat d’interès, i allò que al seu entorn s’organitza és la classe social. Convé no menystenir cap d’aquests dos punts de vista, i més en un moment en què assistim a un rebrot dels fenòmens nacionalistes, alguns especialment agressius. Com comentava recentment Suso de Toro, solen ser filòsofs i filòlegs els que teoritzen les nacions i els qui mouen les emocions latents o les estimulen; com a exemple posava el conegut Manifiesto (“del miedo del monolingüe al bilingüe”), cuinat per una vintena d’intel·lectuals en una maniobra “faccional y partidista, y como tal apoyada por potentes agentes”, el qual ha aconseguit manipular pors i ressentiments a la recerca de respostes sentimentals i emotives per part de tots. A tall particular, agraesc a aquests hereus d’Unamuno que m’hagin mogut a llegir El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008), de Juan Carlos Moreno Cabrera, un llibre del tot recomanable, en especial als que descobreixen la palleta del nacionalisme en els altres sense adonar-se de la biga que hi duen en els seus propis ulls. Clar que les coses que s’hi poden llegir són prou sabudes (pels qui en saben, d’aquests assumptes), però no és igual que qui les escriu sigui algú de la “crosta catalanista” al fet que sigui, en aquest cas, el catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid.

Geremek assumia la seva llarga trajectòria de compromís polític amb la marca d’una dimensió ètica: “Pensàvem que calia superar la vella contradicció weberiana entre les conviccions, és a dir, l’ètica, i l’eficàcia, és a dir, la política”. Tanmateix, em deman si és normal veure la nostra actuació quotidiana de ciutadans (tots en som, de polítics; no sols els que n’han fet una professió) amb l’adhesió a aquests valors. Es fa política pensant en els valors de les persones o bé tot allò que succeeix es fa pensant en el context tecnocràtic i en la conjuntura?

(Publicat al Diari de Balears, 3 d'agost de 2008)