La grandària de la lluna, tant o més grossa que la del sol; el moviment de les ones que van a morir a una platja (les onades "fugen" del lloc de la seva creació?), i tanmateix hem "après" que aquestes apreciacions falsegen els fets. Malgrat les nostres apreciacions, els fets demostren que hi ha hagut qui ha trepitjat la Lluna. Prest farà trenta anys que un americà arribava al satèl·lit i posava els peus en terra, millor dit "en lluna". De llavors ençà han evolucionat molt les coses, però continua tenint plena validesa la pregunta de Hermann Broch a la seva novel·la "La mort de Virgili", sobre la funció de l'art i les possibilitats de coneixement en un temps caracteritzat per la ferocitat social que condueix a la destrucció dels valors humans.

Dilluns dia 7 el Consell de Menorca atorga la Taula d’Or, un guardó que anualment premia l’obra d’un personatge distingit per la defensa del patrimoni històric, artístic i cultural de l’illa, i enguany s’honora de donar-lo a Toni Vidal (Es Castell, 1934), artista de la fotografia. Dotat d’una sensibilitat extraordinària i amb un domini tècnic fet d’autoexigència, ha sabut posar la seva excel·lència fotogràfica al servei d’una determinada idea del ser i, de vegades, del ser a la seua illa. Com ara en el llibre “Menorca. Tot just ahir…”, testimoni d’un estil de vida, que va caracteritzar la Menorca dels anys seixanta, o en les exposicions i àlbums titulats “Roques” i “Pedres”. Amb les seues fotografies esplèndides, Toni Vidal va saber motivar un esplet d’escriptors, que complementaven amb els seus poemes i comentaris la captació de les realitats transcendents que l’autor menorquí ha preservat del pas del temps inexorable per lliurar-nos-les a tots nosaltres. Una mostra del seu humanisme i saviesa.

José Agustín Goytisolo va escriure que l'artista no és qui sent o es commou, sinó el que fa amb el seu art sentir o commoure's els altres. Naturalment que hom ha de tenir prou sensibilitat, sense la qual res no podria comunicar; però amb açò no n'hi ha prou: cal treballar la tècnica i posar-la al servei del sentiment, que després és capaç de motivar, de moure idees i actituds en qui s'atraqui a tastar el resultat de la feina de l'artista. Em sembla que aquesta opinió no es fa enfora de la d'en Toni Vidal respecte a la seva tasca.

Tal vegada alguns menorquins recordin aquella magnífica sèrie de Retrats, que l’artista va exposar a es Castell (l979). Si llavors ens impressionaven la força de vida que reflectien aquells rostres superant el temps, després ha estat la comunió del poeta/fotògraf amb el món mineral - la immobilitat que conté tanta energia!- i, més recentment, amb el món vegetal (Vestits de ceba), el que ens ha impressionat com a una investigació que el duu a descobrir la vida i la meravella en aquestes sensacionals formes trobades. De fet, i quasi profèticament, ja li ho va dir Miquel Martí i Pol, en presentar-li una exposició d'aquells Retrats (Galeria Eude, Barcelona, maig de 1991): "Misteriosament, la vida s'insinua/ des de l'ull consirós que estableix la distància/ i pot fer que l'instant es deturi per sempre;/ misteriosament ens arriba el missatge/ que transfigura els codis amb què, porucs i febles,/ assetgem tal vegada d'interpretar la vida. / Algú ha capgirat, solemne, la clepsidra."

Amb la clepsidra, que feia passar l’aigua per un forat fins assolir diferents nivells que expressaven les hores, els pobles antics mesuraven el temps De les arrugues i els plecs de la pell (marques del temps sobre els éssers humans), a la textura de les roques, de les pedres llises, dels macs rodons (fets amb el temps i pel pas del temps, però que ja han superat el Temps) en Vidal ens parla de la vida.

(Publicat a Diari de Balears, 6 de juliol de 2008)