Si no volíeu que cap bruixa entràs a ca vostra, havíeu de posar ruda a l’entrada. És sabut que no suporten l’"herba pudenta". Tanmateix, elles en són expertes. Hereves de les divinitats arcaiques, les bruixes van conservar a través dels segles tota la saviesa i tots els coneixements sobre les virtuts d’herbes i plantes. La cultura popular no ignora que les herbes terapèutiques més eficaces s’han de recollir a les dotze en punt de la nit de sant Joan. En primer, aquestes herbes es penjaven al capçal del llit per evitar la indesitjable visita de les bruixes. De bruixes, n’hi ha de molt lletges, amb berrugues a la cara i nassos llargs i ganxuts; però, alerta, que les més perilloses són aquelles tan atractives que ningú no diria que en fossin. Les seves visites nocturnes han de ser temudes —ja se sap que la por i el desig són dos sentiments complementaris— sobretot pels seus efectes malèfics. Sempre malden de fer bruixeries, tota mena de pràctiques o fórmules per fer mal o perjudicar. Pedregades, pluges intenses i fora temps, secades abrasives, plagues d’insectes, feridures de llamp, llampecs de gelosia, filtres amorosos, ullpresos, rams de follia, melangies estranyes..., tots els mals que vos pogueu imaginar i més poden ser (no dic que ho siguin) efectes d’embruixaments. En català, coneixem el mot des dels orígens del nostre idioma, però la paraula diuen que ve del cèltic VROIK-SA, "druida o pagana de bruguera", segurament perquè la bruixa vola o balla a cavall d’una escombra o granera rústica de bruc.

I ara? A què treu parlar de bruixes? Doncs, perquè som sant Joan, festa grossa, i la nit del solstici és la que més festegen elles. Però també és la que més celebra encara el poble, que, tot i haver perdut la seva base agrària, en serva el record ancestral. Si sou a Ciutadella, podreu prendre part (la festa que no és participativa no se’n mereix el nom) en la tirada d’avellanes. Regalar avellanes i altres fruits secs era una galanteria d’època en què no hi podia haver gelats. Fent embosta (o almosta, o sigui, el que hi cap a la conca de les mans), el galant les regalava amb delicadesa. Què ha pogut passar, doncs, a la nostra societat perquè l’acte de tirar avellanes (ara buides, és clar!) hagi esdevingut una autèntica batalla campal? Quina violència estructural ha pogut contaminar les relacions socials perquè hom s’hagi de llevar les ulleres per poder passar per la contramurada ciutadellenca en el moment àlgid? Cosa de bruixeria? No ho crec. Més que res perquè les bruixes tenen feredat als avellaners. Al contrari, la màgia de tirar avellanes pot tenir quelcom a veure amb un cerimonial consistent a fer fugir aquests éssers endimoniats. Conta l’escriptor Javier Tomeu que les bruixes, que mai no ploren per més gran que sigui el seu dolor, poden, en canvi, guiscar i bramar. Es creia (ho dic en passat perquè avui en dia la gent no creu en res!) que les bruixes tenien l’ombra tan sensible com el cos i que fiblar la seva ombra equivalia a copejar el seu cos. Emperò, perquè realment els fessin mal i guiscassin, els cops s’havien de donar amb bastons de fusta d’avellaner. Aquesta és la veritat: continuam emprant la fusta d’avellana (projectils balístics) contra tot de bruixes i bruixots que hi ha escampats arreu. I no dubteu que molts i moltes vénen a Ciutadella de Menorca aprofitant la bulla festiva. No cal dir que tothom hi és benvingut. Un poble generós mostra el seu rostre més amable en la festa i a ningú no s’ha de negar el benefici de l’alegria. Al llibre Ciutadella Vella, mestre Joan Benejam situa precisament es forat de ses bruixes a baix de les antigues murades. Vos convid a tirar unes embostes d’avellanes contra el malefici que sembla entabanar tot l’any una ciutat tan polida en un estat de crispació permanent; especialment visible a dalt la Sala. Avellanes idò, que deu ser cosa de bruixes...