Durant aquesta primavera s’ha celebrat a Barcelona el 50è aniversari de la creació d’ESADE, l’escola per a la formació d’empresaris i executius, que paradoxalment, o potser no tant, va acollir també, i fins i tot els va donar formació, alguns dirigents del moviment sindical clandestí de la SEAT, els quals "gramscianament" aprenien de la institució docent dels seus adversaris de classe. El niu de sindicalistes va ser, dins l’escola d’alt nivell empresarial fundada per la Companyia de Jesús, l’Instituto de Estudios Laborales, creat el 1967 pel jesuïta Juan N. García-Nieto i pel sociòleg Alfonso Carlos Comín.

En la intervenció dels sindicalistes de la Zona Franca, algú va recordar que gestos aparentment poc importants, com deixar locals per fer reunions clandestines, constituïen un delicte durant la dictadura franquista. I, com va dir el secretari de relacions institucionals de la Generalitat, els drets sindicals no van ser regalats, sinó "una contribució essencial dels peons de la història, els treballadors".

El meu propòsit no és parlar d’ESADE i sí, en canvi, de la vinculació amb Menorca dels dos noms que abans he esmentat, grans animadors de la plataforma Cristians pel Socialisme i convençuts impulsors del sindicalisme no domesticat pel franquisme, d’on van sorgir com a força principal les Comissions Obreres. Fruit de la seva experiència sindicalista i dels contactes amb l’avantguarda obrera i política menorquina dels anys 70, i en especial de l’amistat amb el sacerdot Josep Seguí Mercadal, va ser la creació d’una Escola de Formació Social Obrera.

Aquesta escola va funcionar entre 1976-77 (els temps anaven molt accelerats llavors) a Maó i a Ciutadella, en locals que deixava l’Església (aquella del Concili Vaticà II avui tan oblidat), i per ella passaren advocats laboralistes, sindicalistes, economistes i sociòlegs, que impartiren continguts i procediments per actuar en una societat moderna. El moment, clarobscur, oferia la llum d’immenses esperances i la foscor de la crisi del petroli, quan milers de llocs de treball es precaritzaven, tancaven fàbriques i, concretament en el sector de l’hostaleria, la legislació no aclaria que els treballadors en atur poguessin cobrar subsidis.

Llavors, les lluites obreres van aconseguir els primers convenis col·lectius, que fixaven el límit de 44 hores de feina a la setmana, amb un descans d’un dia i mig, noves escales salarials, vacances de trenta dies, pagues extra completes, entre d’altres factors que, en el fons, suposaven el reconeixement social del paper dels sindicats com a instruments bàsics en una societat democràtica.

Una de les ensenyances "escolars" bàsiques relacionava la lluita sindical també amb el "salari indirecte" dels treballadors, entenent per tal el conjunt de serveis i infraestructures que asseguraven uns mínims funcionals generals de qualitat de vida. Òbviament, aquest tema es lligava amb la lluita política pel canvi democràtic i així, en l’àmbit municipal, el moviment veïnal rebia en aquesta etapa una empenta decisiva. Més encara, els segments conscienciats de la classe obrera estenien la lluita per les llibertats democràtiques amb la reivindicació nacional per l’autonomia.

El present manté una particular relació amb el passat i ara el passat sembla recordar-se’n, de nosaltres. A la vista que els ministres de Treball de la UE han acordat ampliar la setmana laboral a 65 hores (i cal llegir la lletra menuda d’aquest acord!), ens hem de demanar què està succeint, tot plegat en ple segle XXI, per retrocedir al Chicago de 1886. Recuperar el paper del sindicalisme i de la consciència en aquesta conjuntura, en què sembla desaparegut fins al mateix concepte de classe obrera, serà molt difícil, però no impossible. Hannah Arendt va escriure que hi ha revolució allà on triomfa l’acció, en el mateix sentit que hi ha totalitarisme allò on es conculca el dret humà fonamental: la llibertat d’acció. No és aquesta la gran coartada dels poders totalitaris actuals, que s’emparen en la presumpta inevitabilitat de llurs imposicions per dir-nos que "no hi ha res a fer"?

(Publicat a Diari de Balears, 15/juny/08)