S’han dit coses greus sobre aquesta. S’ha escrit que "les escoles i instituts el dia 29 de maig van exaltar, manipular, instigar infants i adolescents perquè participassin en una manifestació...". No es pot passar per malla allò que publica la mateixa Regidora d’Educació, que es demana on queda la declaració de "ciutat educadora" i, tot seguit, ella mateixa descriu "una ciutat que incita els seus fillets (...) a irrompre dins una institució, com és un ajuntament, increpant els seus representants". Certament, seria molt preocupant que "la ciutat" sencera (aquesta generalització encara preocuparia més si fos certa!) generàs conductes irades. Més enllà que altres persones hagin contestat tan greus acusacions, el meu respecte cap als nostres representants polítics i, sobretot, cap al conjunt de la ciutadania em mou a sol·licitar que es parli serenament de tot plegat procurant entendre millor les coses. I quina instància pot ser més adient que el Consell Escolar Municipal, on estan representats els diferents sectors de la comunitat educativa local, per reflexionar i fer surar la veritat? Hi està en joc la democràcia participativa que una ciutat educadora exigeix. Qui no està disposat a escoltar les raons formulades sense escalfors innecessàries?

Pens en Gilbert Keith Chesterton, autor de la novel·la "L’home que va ser dijous". Aquest escriptor, conservador fins al moll de l’os (es va fer catòlic perquè "el catolicisme és veritat"), era contrari a la direcció que prenia la societat del seu temps. Preocupat i escèptic estava davant el progrés a l’Anglaterra de principis del segle XX. Diuen que escrivia molt a la premsa sense gaire correcció política i, per açò, es va guanyar força crítiques. Recentment, l’editorial Acantilado li ha publicat en castellà la col·lecció d’assaigs titulada Herejes. El postmodernisme va decretar, tal vegada imprudentment, la fi de les teories generals sobre el món, dels dogmes i les grans ideologies. Per contra, Chesterton argumenta la necessitat del sentit de la generalització i, volent ser pràctic, torna a parlar de teoria. És ver que beu d’una idea rància ("abans açò no passava"). Tanmateix, Herejes conté paràgrafs que ens fan qüestionar principis del discurs que sustenta el poder "disciplinar", el poder que creu funcionar sense violència perquè les seues idees es donen dogmàticament com a ‘indiscutibles’. A Herejes copeja la modernitat i preveu, a cent anys vista, la crisi espiritual i moral que viu el món occidental. L’escriptor es lamenta que mai s’hagi parlat tan poc de la naturalesa de l’home, ara que es pot parlar de tot. Ell desconfia dels que per la vida van d’homes pràctics, dels amants de l’èxit per se, dels que s’omplen la boca parlant de progrés. A tots acusa de ser uns doctrinaris, més encara, uns extremistes. El creixement desenfrenat, la incapacitat de valorar el que hom té per anhelar el que podria obtenir o el menyspreu de qualsevol cosa antiga és el que Chesterton, conservador primer que tot, troba abominable. I per explicar què entenien alguns per "progrés" Chesterton deia que era com si li demanassin a qualcú per a què serveix un martell, i la resposta fos "per a fer més martells". Una resposta que sona a actual.

Quant a la violència, considera que no és pròpia del fort sinó del dèbil i dóna entenent que les definicions del món no poden ser ja imposades, i que hi pot haver valors morals positius, però que les veritats (fins i tot les científiques o les econòmiques) han de comptar amb mètodes de revisió i no aparèixer com a indiscutibles. És preferible viure en la confusió de la llibertat que en la seguretat d’un dogma, ja sigui assimilat o imposat.

Amb Chesterton o sense, convé reunir com més prest millor el Consell i parlar-ne. Per la concòrdia.

(Publicat al Diari de Balears, 8 de juny de 2008)