Per a una majoria de la població la vida quotidiana se’ns ha endurit. El mal, alguns l’imputen a l’euro. Per no deu ser aquest el culpable...

...si als britànics els passa igual amb la lliura esterlina; la cistella de la compra els ha pujat un 15% en un any. Tot puja també i molt als Estats Units: els ous, la llet, l’arròs, les tomàtigues, el pa...; ni els preus dels lloguers ni els de l’energia poden fer-hi coixí.

Davant aquesta perspectiva crítica les receptes no serveixen, i manco encara si són bestretes del vell calaix de sempre. La reactivació aleatòria del creixement no resoldrà el problema de fons. I si hom volia fer-lo derivar altre cop de polítiques de rajola i ciment, ja sabem a quines afectacions territorials i medioambientals ens exposen a mitjan i llarg terminis.

Resulta sarcàstic, si no irritant o insultant, sentir els assenyats doctrinaris proclamant la veritat única: cal acceptar les polítiques de congelació salarial i la pèrdua de capacitat adquisitiva dels assalariats. És més difícil que un govern (ni que sigui socialdemòcrata) toqui un bri a les rendes del capital que, dit en paràbola evangèlica, fer passar un camell pel forat d’una agulla. Fóra del dogma neoliberal no hi ha salvació: “allò que és bo per a la Banca és bo per al país”. El dictum ve d’enrere, crec que de 1953, quan es deia que el que és bo per a la General Motors és bo per a Amèrica. La qual cosa volia dir “per al món sencer”, segons una lectura “civilitzada”.

Ai, marededeueta, avui, que som més globals, no siguem tan exagerats! El que és bo per a l’economia mundial i per als campions del business no ho és necessàriament per als assalariats –admet Lawrence Summers, ex ministre de finances del país més poderós del món. Assumim-ho en nom de la paraula màgica: competitivitat. Dins el got mig buit del llenguatge tecnoeconòmic, oli ens hi ha caigut! (En el món de l’educació parlam també de “recursos humans”, “avaluació sumativa”, “planificació i disseny curricular”, “mediació i resolució de conflictes”...) I serem competents en la mesura en què tindrem una resposta escaient per a cada situació. Com si la vida es regís a cop de manual d’instruccions!

Ofegats en aquest bassal tecnòcrata i doctrinari, continuam sentint que el cost del treball, la congelació salarial o la reculada del poder adquisitiu esdevenen el corol·lari d’aquest pensament únic, fora del qual presumptament no hi pot haver futur. Mecanismes inevitables o, més senzill, dogmes que imposen els que s’omplen la boca parlant de llibertat (de mercat) i potser s’han omplert el pap de privatitzacions sobrevingudes, suports estatals i ajudes públiques. O subveniu les nostres exigències, o la deslocalització està servida. Sona a xantatge.

Llegim que als Estats Units el cicle de creixement 2000-07 ha conclòs amb la meitat de famílies que disposen d’ingressos inferiors als que tenien set anys enrere, una situació sense precedent històric. Doncs bé, ens proposen més globalització dels mercats per “incrementar la concurrència entre els distribuïdors”; més “sacrificis” per tal que l’augment del preu dels aliments o de l’energia sigui absorbit pels salaris. Sense contrapartides. Ni tan sols la de consolidar la democràcia, com es proclamava en els històrics Pactes de la Moncloa, perquè, en termes de qualitat democràtica, de cada bugada perdem un llençol.

En efecte, torna a ser hora d’estrènyer-se el cinturó. Els consumidors hauran d’aprendre a “optimitzar” els seus pressuposts, ja que la capacitat adquisitiva no és –ens prediquen- una qüestió de quantitat de doblers, sinó més tost de “qualitat de despesa”. No calen més homilies d’aquest tarannà; ja se n’aprèn d’arbitrar entre diferents possibilitats de despesa, i de cisar en les compres o de cercar lloguers menys cars... Treballar més, viure una mica pitjor, potser tornar unes quantes dècades enrere... I globalitzar les conquestes socials del s.XX, avui en estat d’enderroc, quan? Que vous êtes fous! Això ara no toca!

(Publicat a Diari de Balears, 1 de juny de 2008)