Hi passa l'estiu de 1976. De juliol a octubre. Alfredo Bryce Echenique (Lima, 1939) és aleshores professor a la Universitat de Vincennes (París) i aviat redactarà una tesi doctoral sobre Henri de Montherland, l’escriptor francès carca, misògin i antipàtic

A Fornells, que comptava llavors amb tres centenars d’habitants, de dia estudia idiomes, de nits escriu una novel·la de títol excessiu “La pasión según San Pedro Balbuena que fue tantas veces Pedro, y que nunca pudo negar a nadie”, que per exigències editorials acabarà dient-se “Tantas veces Pedro” (1977), per a la qual tasca compta amb una beca de la fundació Guggenheim. La passió de Pedro Balbuena, la seva meravellosa habilitat artística per esdevenir infeliç, la seva incapacitat per escriure i la seva perfecció en l’exercici de morir d’amor tresquen per les hores nocturnes de l’estiu menorquí amb el tecleig de la màquina d’escriure. S’instal·la a un apartament al carreró des Molí, “el departamento más feo de Port Fornells, aquel que rompe la armonía de casitas de uno o dos pisos y persianas verdes…” i molts de vespres, després de llargues estones d’intens treball, se’n va al bar La Palma a fer un mos. Imaginem-nos l’efecte que devia causar a en Jaume i a na Nina, amos del bar, veure entrar la figura llarga i esprimatxada del novel·lista peruà tropissant amb cadires i taules del bar fins a acomodar-se a un racó per sopar qualque cosa i beure’s dos conyacs. Sembla que en arribar va mig gat, però quan se’n torna no, camina ben serè. Alfredo explicarà a Jaume, amb no gaire èxit de convicció, que els passos incerts i cansats es deuen al llarg camí difícil que el duu de la ficció a la realitat, sense que la ingesta de whisky hi tengui gairebé res a veure.

Tot açò ho conta l’autor en el llibre Permiso para vivir (Antimemorias) (Anagrama, 1993). En el poblet pescador el soroll del mecanògraf enmig del silenci de la nit s’han de sentir per força. Qualque papallona noctàmbula s’atraca insistent fins a suïcidar-se a la llum del flexo. I vet aquí el que succeeix. Que un dia una dona grossa el visita perquè li passi a màquina un text que ha de dur al jutjat. Que una mare toca a la porta de ca seva per sol·licitar que l’home doni classes de mecanografia a la filla (deuen haver confós l’escriptor amb un “escrividor”). Que se sent una mica massa observat i que…, l’infern són els altres.

De cop, a principis d’agost el seu habitatge s’ompl de motxillers, entre els quals hi ha qualque vell estudiant procedent del Maig del 68, que, vuit anys després de la cèlebre revolta, pul·lula encara pels edificis universitaris. Quina inconsciència haver anunciat a aquella colla d’alumnes que durant l’estiu faria estada a Menorca! L’anotació és sarcàstica: -“Ellos que a mí me enseñaron lo que era la libertad, la independencia y la vida en comunidad con amor libre y todas esas cosas, se pelean ahora por camas y habitaciones, y acuden nada menos que a mí en busca de una solución para sus altercados, celos, envidias y verdaderas pugnas por agarrarse la mejor cama o el mejor dormitorio. De pronto me he convertido en una especie de padre de familia lleno de hijos insoportables…”.

Sol ocórrer que a un home li passin coses que el fan transitar del posat greu al d’un imbècil, de l’ordre al desordre, de l’escriptor a l’escrividor. I així va ser com l’excel·lent novel·lista peruà va conèixer aquell Fornells de 1976, avui només memòria, i el van conèixer a ell en Jaume i na Nina, que no l’han oblidat. El peruà tampoc oblidà els qui li oferiren uns brins d’hospitalitat. Guarden dos dels seus llibres amb dedicatòria de l’autor com a penyora de record i amistat.

(Publicat a Diari de Balears, 25 de maig de 2008)