Ara fa un any que es va publicar el llibre i ja ha tingut un èxit ben merescut. Es tracta de Conviure amb la depressió (PPM Editorial, Barcelona, maig 2007), del maonès Fidel Masreal, que torna a ser notícia perquè se n’ha publicat la versió castellana amb el segell Luciérnaga.

El jove periodista, que actualment treballa amb l’equip de Josep Cuní als Matins de TV3, ha escrit un llibre nascut de l'experiència viscuda a ca seva, amb la depressió de sa mare. Parteix de la tesi que els familiars estan mancats d'eines, informació i recursos per ajudar a la convivència amb els que pateixen aquesta dura malaltia. Fa un recorregut per possibles causes i tractaments, tot amb els testimonis humans directes que ha recollit amb una seixantena d'entrevistes. Es recolza també en metges psiquiatres, psicòlegs, neuròlegs i d'altres professionals vinculats a aquesta malaltia. Hi reflexiona entorn a l'abús de medicaments, les psicoteràpies, les mancances d'assistència pública a la salut mental, i dedica capítols a parlar de depressions en àmbits com la joventut, la tercera edat, la dona... No defuig ni la depressió bipolar ni tampoc la depressió i el suïcidi. Al final, inclou una mirada cap a la sortida del túnel amb el concepte de felicitat tant en la societat actual com al llarg de la història del pensament. Afegeix testimonis públics que parlen dels seus propis casos per contribuir a trencar prejudicis, i acaba referint-se al cas de sa mare explicat per ella mateixa.

Què fa un lector profà com jo abans de llegir un llibre sobre la depressió? Doncs, obrir per la D el nou DIEC a veure què hi troba. I sí, em qued amb aquesta definició: ‘estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona’, tot deixant de banda les altres cinc accepcions del mot.

Després d’haver llegit les 310 pàgines del text, la primera sorpresa és comprovar que allò que és lèxic comú en les converses quotidianes no gaudeix, en canvi, d’una definició gaire precisa. No hi ha unanimitat científica a l’hora de definir què és la depressió i, més que parlar de la malaltia, el que caldria és parlar dels malalts, de cada malalt. (No existeix “la depressió” sinó persones que pateixen depressions). En Masreal no ens planteja cap qüestió metafísica de caire nominalista, no és açò. Perquè quan parlam de depressions no estam parlant de metafísica ni de res estrany a la naturalesa humana, de res sobrenatural, malgrat que durant anys es consideràs que el depressiu era objecte d’alguna mena de fetilleria o de malvolença. L’autor deixa ben clar que “la depressió és un trastorn mental seriós que ha de tractar un metge, que els seus possibles orígens són sovint una combinació de factors biològics, psicològics i socials, que sovint es desencadena per un esdeveniment vital estressant que genera una reacció negativa més intensa i duradora del que seria normal, amb símptomes de tristesa, inactivitat i baixa autoestima, que cada vegada s’estén més la seva incidència i que els tractaments bàsics són els fàrmacs i la psicoteràpia”. Respecte a la incidència d’aquesta casta de trastorns, la dada que ens aporta la psiquiatra Laura Gómez a la introducció del llibre fa feredat. Segons l’OMS, afecta un 15% entre la població dels països desenvolupats, i el 2020 esdevindrà la segona causa d’incapacitat i de mort”. No va de berbes, idò, la cosa! Jo no sé si el Govern de les Illes Balears ha prestat fins a l’hora d’ara gaire atenció i esforços al tema de la salut mental, en desconec les xifres; però, mirau: quatre de cada deu euros que gasta el govern català en salut mental són per comprar medicaments. Els testimonis d’experts asseguren que hi ha un abús d’antidepressius i que convé no perdre de vista que els ansiolítics causen addició. “La depressió no només perfora les ànimes, sinó massa sovint també les butxaques” -escriu en Masreal.

Estam davant un llibre que resulta, per més d’un motiu, una experiència colpidora –per mi si més no ho ha estat- des de la mateixa portada. La blancor d’un llençol amb la colga lleugerament arrugada transmet una sensació dramàtica, com a del patiment que s’ha de passar –el llit com a lloc d’aixopluc i reclòs -, el riu que ha de travessar-se en soledat intransferible. Les arrugues són com a petites ondulacions d’un corrent d’aigua que s’escola com la mateixa vida i que duim nosaltres mateixos molt endins. Vénen al cap les primeres línies d’una novel·la de Françoise Sagan, “Bonjour tristesse” (1954), que mal traduesc: -Per damunt d’aquest sentiment desconegut, l’avorriment del qual, la dolçor del qual m’obsessionen, jo dubt de posar-hi un nom, el bell nom greu de tristesa. És un sentiment tan complet, tan egoista que quasi me n’empegueesc mentre que la tristesa, en canvi, m’ha parescut sempre honorable. No la coneixia jo, a ella, sinó que només en sabia l’avorriment, la pena, el remordiment qualque vegada. Avui, alguna cosa es va fent plecs, doblegant damunt jo com una seda, enervant i dolça, i em va separant dels altres. Vet aquí els plecs del llençol, els plecs de la seda, enervants i estranyament dolços, com la dolçor o el consol que dóna haver plorat, haver tastat als llavis l’amargor de les llàgrimes. Tots, una o altra vegada, segurament hem tingut necessitat de plorar. I prou que ens ha ajudat vessar llàgrimes! Allò de dir-nos “los hombres no lloran” sempre m’ha semblat una estupidesa. La vida més prest o més tard ens duu al riu de les desgràcies, a enfrontar-nos amb el fracàs, amb realitats molt dures, que ens trasbalsen i ens posen a prova. Llavors és quan constatam la feblesa humana, les pors, la fragilitat... Ningú no n’està exempt; tots tenim la nostra cara lletja, que procuram de mantenir en l’obscuritat. En zona d’ombra de la personalitat hi ha una part dolenta, negativa, però ben nostra. Per suposat que no ens agradarà mostrar-la, però convé conèixer-la i comprendre-la per no dissociar-nos-en. Si ens n’adonam i ho acceptam, és possible introduir més equilibri a les nostres vides. Serà una norma bàsica per viure amb salut, per ser millors i créixer en la saviesa; en última instància, per ser feliços.

En l’actitud de l’autor de Conviure amb la depressió m’ha semblat trobar-hi valentia, coratge. La seva decisió de sortir a camí d’una realitat trasbalsadora, que ell ha viscut íntimament en el si familiar. Aquesta experiència que apareix de cop en la vida d’una persona i que anirà formant part de la seva realitat és, sens dubte, mala d’acceptar, mala de pair. Passa com a la pel·lícula de Terry Gilliam El rei pescador (1988), que conta la dura ratxa de depressió que li toca viure a un famós presentador de ràdio després d’un succés amb set assassinats provocats per un episodi del seu programa. El periodista radiofònic se’n sortirà, després de davallar als inferns, quan casualment coneix una víctima del seu cas i aquesta malda d’ajudar-lo. La pel·lícula mostra l’amor com a medecina més eficaç que l’alcohol o les pastilles quan es tracta de curar les pors interiors de l’ésser humà, tant del passat (dolors profunds dins la memòria) com del futur (temor al fracàs o al compromís). En Fidel Masreal demostra que sap, en aquest llibre, anar més enllà dels objectius diguem-ne professionals estrictes per donar a les seves pàgines una calidesa cordial, un to personal, un estil propi que ens duen a parlar-ne en clau d’assaig, el gènere en què va excel·lir Montaigne, el qual no temia explicar-ho tot, absolutament tot allò que sabia i que havia experimentat.

Conviure amb la depressió pot interessar a gent prou diferent. Des dels qui pateixen la malaltia en pròpia carn o en persona propera fins a persones amb nuclis d’interès diversos: els professionals de la matèria – síntesi entre les posicions radicalment biologicistes i les psicoterapeutes. Mestres i professors en contacte amb el món de la infància i de l’adolescència –més d’un cop la conducta d’un “objector escolar” podria entendre’s millor com a trastorn depressiu en adolescent. El crític literari, que troba en la síndrome de l’honorable façana una aguda explicació al tema lorquià de “La casa de Bernarda Alba”. El músic - paper lenitiu de la música i valor del silenci. El lingüista interessat en la funció emotiva del llenguatge i el valor taumatúrgic de la paraula, o interessat també en la fraseologia com a mirall dels prejudicis socials (“aquesta persona no hi és tota, és rarenca, li falta un bull, li falta s’aigo des granar, etc.). L’economista, preocupat per la despesa sanitària, la gestió dels serveis socials i la funció “econòmica” de la família, per l’estrès social i les patologies que se’n deriven i a qui agrairíem que analitzàs el valor “econòmic” de la tendresa. L’antropòleg, que s’endinsarà en la solitud de l’home actual, en els tabús i prejudicis, en el reflex de la malaltia mental en el camp de la cultura popular i les fetilleries, embruixaments i altres supersticions; en la societat actual, que estableix un context profilàctic contra la mort. Polítics, periodistes i sociòlegs comprovaran com les col·lectivitats, igual que les persones, sotmeses a factors exògens, poden derivar cap a situacions depressives que posin en perill llur salut nacional...

El major remei contra la tristesa és tenir qualcú amb qui parlar, i rebre una abraçada de tant en tant. Caldrien moltes abraçades i xerrades per sobreposar-se. Tanmateix, els moments bons de la vida, aquells que desitjam d’assaborir, tampoc no ens han de faltar. Són aquells moments intensos de benestar fets de coses senzilles (una treva de vint minuts des que sona el despertador, la pausa pel cafè de mitjan matí, la trobada amb una persona que feia temps que no vèiem, unes hores per endavant amb un llibre i la tranquil·litat recobrada…). Aquests moments no tenen res d’extraordinari, però seria absurd no aprofitar-los. En l’individualisme occidental creim que no ens trobam bé, però evitam fer entenent que necessitam companyia. Com si estiguem empegueïts d’acceptar que necessitam els altres. Record la facècia d’un senyor que tenia ínfules de filàntrop i que solia dir als seus subalterns: -“Si necessites res, ja ho saps: no molestis ningú”. El receptor del missatge podia pensar: quin home més generós, ara em diu que sempre podré comptar amb ell; que no em caldrà tocar report a ningú més que ell. S’equivocava; aquell perfant ho deia al peu de la lletra. I si algú el va necessitar, és clar que no el va trobar: ell ja ho deia bé que ningú el molestàs! Avui en dia sentim que frívolament es diu “si em necessites, crida’m; telefona’m”. Però ningú no sol cridar. Vivim massa aïllats, tot sols. Doncs, en Fidel Masreal ens vol prevenir dels mals de la soledat, causa de la deriva depressiva de molta gent; aporta arguments per mantenir viva l’esperança. De les depressions, se’n surt; se’n pot sortir. Tot plegat aquest llibre és una lliçó i un acte d’amor esplèndid, que comença per l’estudi analític d’allò que succeeix al malalt a qui hom s’estima, per entendre-ho, per comprendre-ho i, a partir d’aquí, per situar-se en l’empatia i, per tant, en la millor condició d’ajudar la persona estimada. De vegades, seran unes senzilles paraules ben dites; de vegades, una simple presència en silenci, un gest, una mirada d’entesa, una mà que acarona un rostre i ja ho ha dit tot. De la depressió atmosfèrica, se’ diu també “borrasca”; doncs, figuradament podríem dir que les depressions són les borrasques de l’ànima.

(Publicat al Diari de Balears els dies 16 i 18 de maig de 2008)