Dimarts, 22 d’abril de 2008. Torn a casa passejant tranquil·lament. Cau el sol en el fosquet de primavera i quan som al moll de pescadors, la mar encara està remoguda pel temporal passat, l’aigua és tèrbola i verdosa, bruta.

El vaixell de transport que fa la línia amb Mallorca ara no hi és i no es veu ningú per assullà. Tot d’una em criden i és en Bep Coll Triay, que m’escomet amb dues gloses. Una he pogut retenir-la en la memòria i diu més a manco així: - Sa cultura és ignorància, / sa tradició és la mort, / religió és intolerància / que no mos deixa anar a port, / i es polítics..., sa lactància, / que mos embolica el nord.

En Bep és pescador, bon color a la cara, ulls verds d’intel·ligència natural. És un glosador, que darrerament no es prodiga gaire; vull dir que no sol glosar en públic ni participa a debats espectacle. Però mentre feineja entre xarxes i va o ve de calar-les, té temps de pensar, d’observar, de contemplar la facècia de la vida i de confegir gloses, de jugar amb les paraules. Té allò que els bons glosadors han de tenir: maneres i acudit. I no li manca intenció. És punyent, irònic, pot ser feridor i suau alhora. Me’n diu una altra mentre als ulls hom hi pot descobrir una lluentor de picardia. Malauradament només m’han quedat les rimes en “-eli”, que em semblen –i li ho dic- ben meritòries. Després de dir-nos adéu, hi vaig pensant i les refaig d’aquesta manera: -En nom del sant Evangeli / mentides fan veritat. / Qui predica fa que arreli / arreu més tost falsedat, / mentre el món se’n va eli eli /amb es clima canviat. / Malden que ningú es rebel·li / i ben anestesiat / et duen cap as sepeli. /No hi va tothom conformat! Certament la seua glosa era més curta i bona que la meua, que he anat reconstruint amb prou feines.

Vaig caminant i mastegant els mots del glosador, que tenen l’encert de reproduir allò que molta gent pensa avui en dia de la cultura, de la religió, dels polítics... És innegable que sota formes culturals del pensament correcte s’amaguen mil cretins (amb permís d’en Quim Monzó), que ens tapen d’informació i no podem processar-la, que en termes culturals ens solen fer veure del blanc negre. Molta gent desconeix la realitat de la societat en què viu i com hi funcionen les institucions.Vegem com munta el negoci el monopoli del Sr. Lara a l’hora de dir què és excel·lent o què no ha d’existir en literatura. I és només un exemple. I de la tradició viva i vivificadora, que sempre s’ha de tenir en compte, si més no per intentar superar-la, se’n fa sovint presumpta senya d’identitat, esclerotitzant, ofegosa; la tradició feta quintaessència i marca de la casa no sols és morta, sinó que fa necrosi en qui l’adora com a veritat immutable i predeterminada. És un error entendre-la com a cosa que es guarda amb boles de naftalina. De la religió viscuda com a veritat indiscutible i justificació de les aberracions socials més grosseres, què en direm? Fonamentalisme, font d’intolerància, dogmatisme. Però no sols parlem de determinades expressions del judaisme, del cristianisme neocon, de l’islamisme integrista o altres perills; parlem també de la religió més dominant de totes: la religió del mercat, que és el credo oficial dels nostres dies. Els sacerdots d’aquest culte els trobam per tot arreu, però especialment en els altars de la premsa i de la ràdio i televisió, on es practica la litúrgia dels que manen al món. En temps de política descafeïnada, democràcia sense qualitat i corrupció demostrada, no pot resultar estrany que augmenti per tot arreu la desafecció a la política i als polítics –únics treballadors els salari dels quals no ve assignat pel seu teòric patró, o sigui, el poble a qui diuen servir, més aferrats a la mamella (d’ací el mot “lactància” que empra el glosador) que no al servei dels ciutadans. Gonzàlez Faus, en carta a ZP publicada a La Vanguardia demana al president del Govern la creació d’un organisme (constituït per associacions professionals, de consumidors, de veïns, etc.) que determini el sou dels polítics. I a qui no li interessi que deixi la política. En resum, si Orwell preveia a la seva novel·la 1984 un Ministeri de la Veritat, que s’encarregava de fer raonar tothom segons el pensament correcte i únic, avui els governs tenen altres mitjans de construir la memòria i, per tant, la identitat dels ciutadans. Els mitjans de comunicació al servei dels poderosos prou que malden d’evitar que les persones emprin el seu sentit comú per cultivar una actitud crítica davant les estructures de poder. Una manera, que va denunciar Noam Chomsky al pròleg d’El coneixement del llenguatge, consisteix a manipular el llenguatge. Aquest és el vehicle del pensament, així que si es falsifica el llenguatge, es falsifica el pensament.

Via fa qui no s’atura. Ara reprenc el fil del que podria haver replicat al glosador Coll Triay si jo fos estat un bon repentista (queda palès que no ho som) : - M’has donada una lliçó, / Josep, amb ses teues gloses. / En contar-me aquestes coses, / em mous a sa reflexió. /No són temps de vi i de roses / que vivim...; pot ser pitjor! / Per molt de seny que tu hi poses, / per as pobre són ses noses / i és es fort qui té raó.

De Ciutadella estant, el ponent s’encén darrera les muntanyes de Mallorca, el cap de Formentor, la badia d’Alcúdia.... La mar encara està esvalotada, però es calma i hi ha sabonera bruta i molts de plàstics i bòrns a prop de les penyes. Déu faci que pel passeig marítim que ara estan construint puguem seguir caminant i fent encontres amistosos amb la gent que, com tu mateix, cerca la tranquil·litat i troba la serenor del fosquet de cap al vespre.

(Publicat a Diari de Balears, 2/5/08)