Ja el tenim de president d'Itàlia, altra vegada, en Silvio Berlusconi, i ja en torna a fer de les seves. La corrupció personificada al cor de l'Estat, diuen uns; la influència dels doblers i dels mitjans de comunicació en la política, diuen uns altres o els mateixos.

Però el cert és que aquests senyor, a qui no sé per què li han de dir «Il Cavaliere», ha estat reelegit per governar el seu país i aquesta vegada amb una majoria absoluta. Així que, consideracions morals a part, cal considerar com és que ha tingut un nou exitàs polític. Hi ha molta gent que es creu el missatge de Berlusconi: -No hi ha conflicte entre els meus propis interessos i els de tots. Quin mal faig a l'interès general, defensant primer de tot el meu interès privat? No és açò el que faries tu també si estiguessis al meu lloc? Argument impecable, si acceptam que tots som iguals davant la llei. Si pensàveu en la igualtat jurídica, vos diré, però, que no es tracta d'açò. Es tracta, més tost, de suposar que tothom pensa igual davant la possibilitat d'evadir imposts, de construir sense fer cas de les normes municipals, de cobrar en negre per activitats no declarades o rebre subsidis per activitats a què hom no hi tengui dret..., sempre que es pugui...! Són efectes d'una corrupció molt estesa. A Mallorca, tenim el cas de l'exdirector general de l'empresa pública balear Bitel en temps de Jaume Matas, acusat dels delictes de malversament, frau, suborn, prevaricació i falsedat documental, que segons el fiscal Pedro Horrach hauria deixat un forat de més de 700.000 euros (200.000 en benefici propi i 500.000 en adjudicacions de projectes). El reconeixement de les responsabilitats dels delictes que se li imputen ha obligat el PP a mostrar-se públicament avergonyit per aquests fets i a demanar perdó pel abusos d'aquest senyor en benefici propi i d'empreses que cobraven per feines que no realitzaven. És la segona vegada en poc temps que el PP balear ha d'assumir patates calentes com aquesta, després del tema de l'exregidor d'urbanisme de Palma, Rodrigo de Santos. I és possible que n'hi hagi més.

El cas és que Berlusconi ensenya a no amagar-se'n; descaradament ho diu: fes-ho, no et passarà res. Mira'm a mi, que he subvertit la justícia per protegir-me de casos de corrupció; que he impulsat canvis de lleis per poder arribar a les eleccions sense maldecaps de possibles condemnes i presons. Una icona perfecta dels nostres temps -com ho recorda Isabel-Clara Simó a la seva columna de l'Avui-, del triomf esclatant de la superficialitat, de considerar més valuosos els diners que la dignitat, dels llestos quan la poca vergonya és aplaudida, quan massacrar un poble no fa aixecar una cella als col·legues del poder, ni robar milions provoca un sol gest de rebuig...

No hi ha dubte que el de Berlusconi és un model d'èxit i que, de tot açò, com veim, en sabem molt també per aquestes illes nostres, tan properes a les costes d'Itàlia. Aquí vam veure el Tribunal Superior de Justícia sentenciant que un president del govern havia delinquit en el cas famós del túnel de Sóller; però, tranquils, perquè per qüestió de poques setmanes (què dic setmanes?, dies!), el cas havia prescrit.

A Ciutadella hi ha uns processos judicials, que vénen d'estona, per obres il·legals en sòl rústec. Els casos dels «hortals», les casetes dels quals, indegudament ampliades, acaben sent habitatges edificats sense les infraestructures requerides a un sòl urbà i amb frau de llei manifest. Fiscalia i defensa arriben a pactes, que el jutge sanciona. La lliçó que hom pot extreure de les dues sentències que han caigut fins ara és encoratjadora (per als infractors, dic): previ reconeixement de culpa, es condemna l'infractor a uns mesos de presó (que no acomplirà per ser la primera vegada que se'l condemna) i pagarà una sanció que girarà entorn als 7.000 o 10.000 euros i ja haurà passat el tràngol. Després, que vénguin o no altres problemes administratius dependrà de l'ajuntament (hostil o amic?), al qual es remet testimoniatge de l'acte judicial «a los efectos oportunos». No sembla que els vagi malament, als afectats, aquestes sentències si atenem, a més a més, que algunes actuacions possibles ja hauran prescrit.

És ver que les il·legalitats no queden impunes (almenys les que han acabat als jutjats); però, més enllà de les consideracions morals (tan subjectives), els resultats materials poden ser considerats satisfactoris per a la propietat infractora.

Tanmateix, entre la ciutadania que fa les coses bé fa temps que s'ha generalitzat un sentiment de desànim. Qui ha actuat sobre llei és possible que hagi fet el babau? És possible que els «espavilats» sempre se'n surtin amb la seva? No desitgem mal a ningú, però demanem-nos qui percep que l'infractor fa mal a la comunitat perquè la perjudica en els seus interessos? Voldria equivocar-me, però crec que pocs ho perceben aixuixí.

Tornant a Sua Emitenza Berlusconi (sia admès aquest tractament pels seus eminents, immensos, poders «emitents», mediàtics), en dir aquest als italians que per a ell és legítim evadir impostos, els confirma en una «veritat» axiomàtica del pensament dretà: que, en la defensa a ultrança de la llibertat individual absoluta, descreure l'Estat resulta gairebé una obligació. D'aquí que retallar pressuposts (les polítiques socials redistributives serien, doncs, dèries de l'esquerra), davallar o suprimir imposts i privatitzar serveis siguin maneres per fer que la despesa privada es faci càrrec de coses que hauria de finançar el govern.

Però els pobres no tindrien doblers per anar a bons col·legis o per satisfer les seves necessitats sanitàries -argumentarà l'il·lús esquerranista. A la qual cosa et respondran que, de pobre, n'és qui s'ho mereix; perquè no s'ha sabut espavilar aprofitant les oportunitats que la vida dóna. Com es veu, la dreta sí que sap parlar de valors. Ho afirma l'analista del llenguatge polític, el nord-americà George Lakoff (No pienses en un elefante, 2007): «D'on provindran els doblers per satisfer les grans despeses de la Guerra d'Iraq si no pugen els impostos? Del gran fons de la seguretat social dels Estats Units. Els programes socials aniran tancant per manca de fons, que s'hauran desviat a la seguretat nacional... De cop, ja no hi queda doblers per a res de res. A això jo li dic una iniciativa estratègica. (...) A diferència de la dreta, l'esquerra no pensa estratègicament».

I parlant de pobres, pens en un pobret brasiler que cobeja el president del Milan (una altra cara del multifacètic Berlusconi). En Ronaldinho, durant molts mesos d'aquesta temporada poc lluïda per al Barça, fa mèrits de llibertí per anar-se'n al Poble de la Llibertat. Sort i ventura, i gols, molts de gols, que són la mesura de l'èxit a la cultura del panem et circenses.