Senyor Déus, pluja! / perquè el mal fuja, / car pecat puja! Així s’exclama Ramon Llull en la tornada del seu poema que clou Lo concili, un refrany que sembla tret d’una cançó de rogatives.

Malgrat els tímids episodis d’aigua caiguda recentment, la gravetat de la sequera que afecta Catalunya ha estat qualificada d’emergència nacional. No és tan greu a les nostres Illes; però alerta. A Espanya plou, però, plou poc i no plou prou, com fa l’embarbussament tòpic. Des del mes d’octubre l’aigua caiguda del cel es queda en el 56% de la mitjana establerta des de 1930 i no serà aquesta primavera la que ho arrangi. Els polítics, tant els que manen com els que van manar durant vint anys, no han fet els deures i ara, potser ja fan tard. La cosa va de debò i té poca gràcia, perquè la lliçó serà dura i cap solució s’assemblarà a les que ens trobam llegint velles cròniques menorquines. Vet-ne aquí un parell d’exemples.

Arribà el rei Anfós a Menorca els darrers dies de 1286 i recalà al mig del port de Maó, on hi ha una illeta, des de llavors anomenada Illa del Rei, a l’espera que arribassin més naus del seu estol dispersat per la fortuna del vent tramuntanal, i ara vos contaré el miracle que succeí “perquè la gent patia gran set per falta d’aigua, i anant a sa majestat i d’allò donant-li notícia, el rei se posà en oració, i acabada, demanà una aixada i ab ella donà tres cops en terra i en continent sortí una font d’aigua clara, de la qual primer begué el senyor rei i després sa reial armada, la qual font dura el dia present”.

El dia present era de l’any 1654 o busques, perquè tres segles i mig més tard els voluntaris que restauren l’antic Hospital anglès de l’Illa del Rei han de beure del cànter o les garrafes de plàstics que hi traginin. El cas és que el conseller Francesc Baltasar i el president Montilla no tenen avui per avui aquella capacitat miraculosa que adornava la monarquia catalano-aragonesa del temps en què els peixos de la mar havien de dur als lloms les quatre barres per navegar per la Mediterrània. I prou que voldrien tenir-la! Si fins i tot el conseller de medi ambient confessa des del seu agnosticisme que als funerals de l’ex- abat de Montserrat es va mirar la Moreneta i li clucà l’ull per si ella hi podia fer qualque cosa... A veure: la de Montserrat tal vegada no; però sí que, amb tota seguretat la del Toro, que també és fosqueta de color. Hi ha precedents, que testimonia Pere Juan Real, frare agustí, “que en lo any 1622, a los primers dies de maig, a petició de los magnífics Jurats de la present isla de Menorca i son consell, estant la isla en gran necessitat d’aigua, fonc aportada la figura de nostra Senyora del Toro a Ciutadella”. Amb molta pietat i fervor fou venerada la imatge peregrina pels llocs on passà i en el temps que va romandre exposada a Ciutadella. I va ser en tornar cap al convent de dalt la muntanya del Toro quan “pel camí succeí un gran prodigi o milacre patent a tots i fonc: que arribant la processó en lo Coll Roig, que casi parteix los termes de Ciutadella i Mercadal i Castell de Santa Àgueda, aparegué un gros bou de color or i se posà al mig de la processó, ben ordenada ab gran nombre de gent de totes parts de la isla; i feren sortir el bou d’enmig de la processó, però luego ehi tornà; i tantes vegades com lo feren, tantes tornava a son puesto. I quan arribaren en lo pont de Les Païsses aquí el bou no passà per alt el pont, sí que debaixà per davall i se posà dins un clot a on ehi havia aigua i començà a prendre aigua ab la boca i a llançar-la per envers el cel; i luego començà a ploure tant, que fertilisà la isla en gran manera, i nosaltres quedàrem remullats fins a la carn, perquè plogué aigua grossa fins a les Ferreries; i el bou vingué sempre en la processó perquè ja ningú li deia res, perquè la gent ab llàgrimes plorant deia: que el bou era guarda i guia de nostra Senyora del Toro. Fonc cas de notar i és, que sabent el Rd. Rector de les Ferreries, el qual se deia Joan Marquès, que veníem, sortí fins a la Creu de Biniatrum en processó ab el tàlomo per rebre a la gran Senyora; i si remullats estàvem nosaltres, també lo estava ell i sa companyia, per l’aigua que havia plogut i que encara ploïa; i el dit rector no volgué tornar-se’n, sinó aguardar nostra processó- Després arribam a partir i el bou davant; i volgueren los de la part del rector apartar el bou, però no hi hagué remei, sí que passà per baix del tàlomo i de esta manera arribàrem a la iglèsia de les Ferreries. El bou entrà per la porta major i sortí per la del cementeri, ab gran admiració de tots i no el vérem més”.

Qui pot negar que aquests fets que les cròniques conten són prodigiosos? I que no es veuen gaire vegades. El notari Domingo Marquès va aixecà acta de la seva veracitat i així consten. De males anyades, però, sempre n’hi ha hagudes, i molt abans que es començàs a parlar del canvi climàtic. Llavors els pagesos i els capellans solien treure en processó el Sant Cristo gros quan l’escassesa de pluges esdevenia desesperant. Tanmateix, no sempre funcionava. Ja és de raó que calia unes dosis de fervor extraordinàries i de fe; sobretot, molta de fe.

El Doctor Ramon Folch manifesta el malestar de la comunitat científica quan se li demana què cal fer. El creixement té límits i molts no ho han volgut veure quan la política de la rajola no parava d’estendre’s. L’aigua no s’improvisa i calen actuacions coordinades; entre moltes d’altres, l’aprofitament de l’aigua de pluja i el rescat de les aigües depurades. Però açò no es pot fer d’una dia per l’altre. Ramon Llull acabava el poema que més amunt esmentàvem amb un petit canvi en el refrany. Expressa el seu malestar, l’impacient Doctor Il·luminat, perquè no plou l’aigua de gràcia que faci avançar “Lo concili” i amb ell l’acompliment del regne de pau, d’amor i de justícia universal que el beat mallorquí somiava i predicava: Senyor Déus, pluja, / que Ramon s’huja, / car lo mal puja! Idò bé, malgrat l’enuig evident, les autoritats responsables no haurien de descuidar-se pus de fer els deures. I açò que per l’abril cada gota val per mil.

(Publicat al Diari de Balears,16 d’abril de 2008)