Josep Benet i la resistència al genocidi
Escrit per Joan F. López Casasnovas | 5 Abr, 2008Amb motiu dels recents aldarulls al Tibet i la ferotge repressió xinesa, alguns mitjans de comunicació europeus han qualificat sense ambages la situació de la nació tibetana com a «genocidi cultural».
Tot fa pensar que és així i caldrà veure la resposta que donarà la «comunitat internacional», encara que no cal esperar-ne gran cosa. Els interessos econòmics estratègics respecte del colós xinès marcaran la pauta. Hipocresia? Digau-li com vulgueu.
En un article anterior, tot referint-me a una conferència del president d'Òmnium Cultural Jordi Porta, vaig esmentar l'intent de genocidi perpetrat pel franquisme contra la cultura catalana. A algú no li va caure bé aquella expressió atès que em va enviar un post anònim no precisament agradable. Confés que allò em va esperonar a apamar tranquil·lament l'abast de les meves paraules per esbrinar si realment m'hi havia pogut excedir. Hom ha de dubtar fins i tot (o sobretot) de les evidències.
D'acord amb la «Convenció per a la prevenció i repressió del crim de genocidi», del 9 de desembre de 1948, aprovat per les nacions Unides, s'hi pot llegir textualment: «En aquesta Convenció significa igualment genocidi qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir la llengua, religió o cultura d'un grup nacional, racial o religiós amb motiu del seu origen nacional o racial o creences religioses, com: a) Prohibir l'ús de la llengua del grup en les seves relacions diàries en les escoles o en la impressió o circulació de publicacions escrites en la llengua del grup. b) Destruir o impedir l'ús de biblioteques, museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o altres institucions i objectes culturals del grup». («Yearbook of the United Nations, 1948-1949», Nova York, 1950, p. 958). També es pot acudir a un diccionari d'ús lliure de tota sospita, com el María Moliner del castellà, per comprendre l'abast real del terme (del grec «genos» 'llinatge' i de l'arrel del llatí «caédere» 'tallar', 'abatre', 'matar'). Aquest i no altre és l'abast que don a la paraula genocidi, referida al Tibet sota dominació xinesa o referida a una època, el franquisme, que el va voler exercir de facto i que no se'n va sortir, però, gràcies a la resistència de moltes persones, entre elles Josep Benet i Morell.
No sé si recomanar la lectura dels textos de Josep Benet i d'altres historiadors que no han tingut cap empatx ideològic per emprar amb rigor aquest mot. És possible que, instal·lats en qualque tipus de prejudici, alguns que s'han molestat a censurar-me l'ús del terme genocidi cultural aplicat al nostre context històric dels «quaranta anys» continuïn creient que allò eren flors i violes. Evidentment, ara no funciona igual -no hi faltaria més!-, tot i que els perills no han desaparegut. Aquests individus no reconeixeran tampoc la solvència de Borja de Riquer a la Història de Catalunya (dirigida per Pierre Vilar), del qual podria copiar diferents paràgrafs que avalarien l'ús del mot genocidi. Bé, i d'altres autors també. Però també pot ser que considerin aquests textos «sermons» infumables. En fi, ser presoner dels propis prejudicis és responsabilitat de cadascú i jo, que no m'escap d'aquesta condició humana, procur dur ulleres, però no clucales.
Dit això, que no passa de ser anecdòtic, explic que, arran de la mort de Josep Benet, han estat moltes les veus que han tractat els diferents aspectes del multifacètic personatge i una de les virtuts més destacades que distingia el polític cerverí era la seva gran exigència i rigor en el treball intel·lectual, que manifestava com a historiador documentat fins al més petit detall igual que en el camp de l'advocacia com a defensor de lluitadors antifranquistes davant el temible Tribunal de Orden Público (T.O.P.), de tan trista memòria. Ens en podem adonar llegint qualsevol dels seus llibres (Maragall i la Setmana Tràgica; Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco; Exili i mort del president Companys; Carles Rahola, afusellat; El President Tarradelles en els seus textos (1954-1988); En defensa pròpia; Domènec Latorre, afusellat per catalanista; De l'esperança a la desfeta, 1920-1939, etc.). Especialment crític amb la figura de Tarradellas, les afirmacions o els judicis que Benet emet sobre el primer president de la Generalitat recuperada queden profusament documentats fruit d'un treball metòdic, meticulós, crític i analític. També en aquest sentit, com en tants d'altres, la feina de Benet ha resultat exemplar.
Josep M. Solé i Sabaté, historiador i deixeble del mestre, conta que en acabar la Guerra Civil, que Benet va viure com a perseguit per suposats revolucionaris de la FAI degut a les seves conviccions montserratines i com a soldat de la quinta del Biberón, va patir un autèntic enderrossall moral com a nacionalista català davant la lluita fratricida que s'havia desencadenat dins mateix de la nació catalana. Immediatament després de la derrota, Benet ho va veure clar: allò que més havia de témer era la voluntat genocida contra Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Des de llavors es va juramentar complir amb un propòsit triple: resistir la Dictadura totalitària, reconciliar ànimes i voluntats polítiques entre compatriotes i analitzar el perquè de tot el que havia succeït.
De les moltes notes necrològiques, escrits i articles d'urgència que he pogut llegir aquests dies, no en totes hi trob un dels trets de l'acció política de Benet que, a mi particularment, em van marcar més. Parl del seu compromís intel·lectual i polític amb les classes populars. Així que va col·laborar amb la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) i va impulsar com a independent plataformes unitàries, com l'Assemblea de Catalunya i fins i tot va participar a les eleccions al Parlament català encapçalant la candidatura del PSUC. Com era que aquell home democratacristià de tota la vida acabàs col·laborant tan estretament amb el PSUC? La resposta la dóna Xavier Folch: «En part, perquè la lluita antifranquista va anar teixint unes complicitats cada cop més freqüents. En part, perquè l'origen social de Benet el portava a identificar-se amb els sindicalistes de Comissions Obreres. En part, perquè al PSUC hi va trobar molta gent que coincidia amb la seva concepció de la reconstrucció nacional de Catalunya. Sobretot, perquè valorava enormement el paper històric que havia jugat el PSUC a favor de la cohesió nacional, que havia impedit la formació d'un moviment lerrouxista».
Fa trenta anys, doncs, jo era un dels molts joves que ens sentíem identificats amb els seus plantejaments. Gos a dir que trenta anys després continuo pensant que el pensament polític del Benet ens marca el camí de les llibertats democràtiques, tant les individuals com les nacionals o col·lectives.
Joan:aquellas clases populares en Cataluña,que encabezaban la lucha por la libertad y los estatutos de autonomia,estaban compuestas mayoritariamente por los sectores de la inmigración,que no dudaron en apoyar la recuperación de la cultura catalana, incluso, poniendo a sus descendientes y su esfuerzo en todo tipo de asociaciones,para que la lengua catalana se desarrollara como lengua vehicular en los estudios.
Tambien deciamos que lo peor que le podía pasar a una lengua es que alguien la aprovechara como bandera para fines políticos.
Lamentablemente ha sido así y observo que tu lo mezclas todo y lo pones al servicio de una idea de modelo de estado que ya no sabemos si es un modelo federal,confederal o soberanista independiente.
Esa actitud tan poco clara,junto al acoso y la constante reducción de la lengua castellana en las escuelas de Cataluña,es, en mi opinión, una falta de respeto al esfuerzo que hicieron todas aquellas personas por la cultura,con mayusculas.
Por cierto,si nó recuerdo mal,fué Benet a quién tuvimos como invitado en la conferencia del PCIB en Formentera,después de la cual,y como una metáfora de lo que ocurriria después,estuvimos a punto de ahogarnos bajo las olas del espumoso Ponto.